Prostitució: legalitzem o reprimim?

La societat i els representants polítics fa temps que tenen obert un debat sobre si és convenient o no legalitzar la prostitució com a activitat laboral, sempre que s'exerceixi de manera no coactiva. Catalunya va ser la primera comunitat autònoma espanyola que en va regular parcialment els requisits (DOGC de 8/8/02), tot i que només en l'aspecte de les mesures de seguretat i higiene que havien de complir els locals on s'exercís qualsevol mena de treball sexual. Els intents d'aprofundir en aquesta qüestió que va dur a terme l'exconsellera de Justícia Montserrat Tura durant l'últim govern tripartit van fracassar l'un darrere l'altre en no assolir el consens majoritari adient.

Des de llavors, no hem avançat gens en aquest àmbit. La discussió continua vigent. Els uns a favor del reconeixement normatiu dels drets laborals de les prostitutes. Els altres en contra de qualsevol regulació atès que significaria reconèixer l'explotació masclista de les dones que es dediquen a aquesta feina, alhora que seria un greuge a la seva dignitat com a persones. Les recents propostes del conseller de l'Interior, Felip Puig, i de l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, aposten clarament per augmentar el control repressiu, amb la lloable intenció d'eradicar el problema. Em temo, però, que s'equivoquen.

En el marc europeu, la situació és similar, atès que hi ha països com Suècia on la llei criminalitza la demanda i intenta controlar l'oferta. A Holanda, però, la política pública en aquest àmbit segueix una direcció totalment contrària, ja que des de l'any 2000 està abolida la penalització del treball sexual voluntari, alhora que es castiga amb duresa l'explotació violenta a càrrec de proxenetes. Val a dir que en tota la UE continua sent perseguible criminalment la prostitució de menors d'edat, ja que hom considera que un noi o una noia de menys de 18 anys no està en condicions de decidir lliurement si vol o no dedicar-se a aquesta activitat.

Tanmateix, el dret d'autodeterminació àdhuc en adults és força dubtós si tenim en compte que moltes de les persones que es prostitueixen ho fan obligades per les difícils circumstàncies personals i familiars que viuen, i no pas per lliure elecció. No en va un percentatge proper al 73% són dones estrangeres extracomunitàries, i moltes d'elles en situació administrativa irregular, és a dir, sense permís de treball ni residència.

Alguns lectors poden pensar que caldrien millors programes d'educació i ocupació per poder oferir a les prostitutes una oportunitat real d'emancipació, tant si treballen pel seu compte com si ho fan per a una xarxa organitzada. Però en temps de crisi econòmica com l'actual, aquesta via esdevé ara per ara inviable. Cal recordar, d'afegitó, que les iniciatives endegades en l'àmbit municipal durant la primera dècada d'aquest segle XXI no han donat resultats gaire satisfactoris, malgrat els recursos humans i materials invertits.

Les organitzacions feministes i de lluita contra l'explotació de la dona tampoc no es posen d'acord sobre si cal avançar en la mateixa línia prohibicionista dominant als països nòrdics o bé apostar per la més tolerant que se segueix als Països Baixos. O, fins i tot, si el millor és no fer res i continuar com estem, ja que en algun d'aquests països s'ha constatat que la normativa vigent ha eradicat el comerç sexual als carrers però n'ha fet augmentar la pràctica en locals i pisos.

No cal dir que la qüestió és complexa i personalment no m'atreveixo a donar solucions definitives. Però sí que he de recordar que el pitjor sempre és restar immòbils, fent veure que el problema no existeix.

Aquesta ha estat l'actitud prevalent fins avui a casa nostra, on continuem mantenint un hipòcrita rebuig moral alhora que la demanda de serveis sexuals no para de créixer. Potser en realitat l'únic que volem és que no sigui una activitat visible. És a dir, en tenim prou fent-la desaparèixer del carrer i de les carreteres.

Tanmateix, d'aquesta manera no ajudem pas a millorar les condicions laborals de les prostitutes ni garantim que s'aturi la violència masclista i d'extorsió que moltes d'elles pateixen. En definitiva, som còmplices silenciosos de llur explotació.

Hem d'acabar amb aquesta xacra social fent que les dones que vulguin exercir aquest ofici ho puguin fer amb la seguretat física, laboral i sanitària que es mereixen. L'únic requisit ha de ser que l'activitat sigui voluntària i paguin impostos com qualsevol contribuent.

Hi insisteixo, és obvi que no estem davant d'una qüestió fàcil de resoldre, però si els donem mecanismes legals adients per gaudir de la Seguretat Social (assistència sanitària i pensió de jubilació), o àdhuc prestació d'atur temporal quan decideixen abandonar l'activitat professional, de ben segur que estarem obrint una porta que algunes traspassaran per tal de poder arribar a ser considerades ciutadanes amb els mateixos drets que qualsevol altra persona.

La clandestinitat i la mobilitat geogràfica actuals només agreugen la seva situació de desemparament, sobretot en les immigrants irregulars que no tenen cap altra manera de sobreviure.

Per acabar, i atesa la meva condició de jutge, permeteu-me dir que la legalització controlada faria minvar de manera irreversible el negoci del crim organitzat que s'amaga darrere aquesta activitat lucrativa, ja que als proxenetes i traficants de droga que habitualment dominen aquest mercat no els interessa pas que desaparegui l'estigma social que envolta la prostitució. Siguem valents d'una vegada, i prenguem la decisió menys dolenta possible.