Prou!

EnginyerConvocar un ple d’investidura al Parlament de Catalunya amb precipitació i sense saber si es compta amb majoria per investir el candidat presentat és un error polític.

Desafiar el jutge del Tribunal Suprem que jutja els acusats d’accions independentistes fent un Govern que simultàniament governi a la Generalitat d’acord amb la Constitució i l’Estatut i s’enfronti amb l’Estat per la seva actuació contra el moviment independentista té com a conseqüència no aconseguir governar a Catalunya ni tampoc desenvolupar una política efectiva contra l’actuació de l’Estat. No és possible fer una política de confrontació i concòrdia de manera simultània i amb els mateixos actors, perquè l’una invalida l’altra. És un error polític.

No obtenir una majoria d’escons independentistes, sense comptar amb la CUP, amb la renúncia a les seves actes dels diputats independentistes que ara ja no assisteixen a les sessions del Parlament, és un error de càlcul. Suposa deixar la política majoritàriament votada per la ciutadania a Catalunya condicionada a la CUP, un partit antisistema amb un pes limitat i a la baixa al Parlament, que ja ha produït en el passat danys a l’acció política per la manca de mesura de les seves accions. És un error polític.

Que no es tingui l’habilitat política necessària per fer les accions que es deriven del mandat democràtic rebut malgrat els impediments judicials als quals s’han vist sotmesos els partits independentistes denota una incapacitat política difícil d’entendre. Declarar unilateralment periclitades lleis de l’Estat és fer un desafiament que no es té la força de sostenir. És un error polític.

Tot és susceptible d’empitjorar, i aquestes accions maldestres poden portar a unes noves eleccions que no resoldran res perquè la situació es mantindrà i els actors reiteraran els seus errors. La ciutadania de Catalunya no s’ho mereix.

La imatge de Catalunya pateix aquests errors, incapacitats i frivolitats. El moment és transcendent i visible: equivocar-se ara té un doble efecte, per a la política i la imatge. No beneficia a ningú. Reiterar l’error és inexcusable. Resulta absurd i inútil que els errors propis es vulguin minimitzar comparant-los amb els de l’adversari.

Ara Catalunya només té una política possible: governar d’acord amb l’Estatut. És l’únic marc polític permès. No es té ni força, ni prestigi, ni suport social o internacional suficient per fer una altra política. Això permetrà recuperar les institucions polítiques i el Govern, que són un patrimoni de la ciutadania de Catalunya.

L’acció judicial contra l’independentisme basada més en qüestions d’opinió que en fets delictius i la substitució del dret constitucional pel dret penal suposa una agressió als drets individuals i polítics de les persones. El poder judicial ha decidit fer la tasca que no ha fet el govern central durant anys i defensar la unitat d’Espanya a través de l’aplicació de la llei -forçant-la- i els tribunals. El resultat són els processos en marxa que porten i portaran a la presó desenes de polítics independentistes acusats de rebel·lió, sedició, malversació de fons públics... El fet que aquestes causes siguin ulteriorment modificades per tribunals internacionals d’ordre superior no resol el problema perquè, si això passa, serà en el futur, a llarg termini.

Si, com és probable, aquests polítics arriben a ser condemnats amb penes que vagin fins als 20 o 30 anys a través de l’equivalent d’una “causa general” contra l’independentisme, ¿com podrem resoldre el conflicte polític entre una part de Catalunya i l’Estat? Les “causes generals” s’han solucionat històricament amb amnisties per canvis de règim. ¿És el que ens espera si tot continua pel camí que va? Sempre que l’independentisme comet un error, l’Estat, que té més poder i més força, en comet un de més greu, i això el minimitza i dissimula. És un avantatge per a l’independentisme i un error de l’Estat. Ha tornat a passar.

Per si no teníem prou problemes, ara el president Puigdemont ha estat detingut a Alemanya. Si el jutge l’extradeix a Espanya, tot es complicarà encara més. Els jutges han de fer la seva feina interpretant la llei, però aquesta interpretació hauria de ser sensible a l’entorn, a les conseqüències que es derivaran de la seva decisió. A partir de les que s’han derivat de les del jutge Llarena, és fàcil intuir què passarà en un cas i l’altre.

El problema català no ha deixat de créixer des de fa anys, però ara està agafant una dimensió i una transcendència que farà difícil recuperar la necessària concòrdia entre l’Estat i una part de la població catalana, sense mesures extraordinàries. Seran possibles? En quines circumstàncies?

És cert que la política de l’Estat té l’objectiu de fer sentir la por a la ciutadania que defensi o doni suport a l’independentisme. La vicepresidenta del govern espanyol s’ha vantat públicament a les Corts Generals de “cessar” 250 alts funcionaris de la Generalitat en lloc dels 40 pactats amb Ciutadans en l’aplicació de l’article 155.

¿Es tracta de fer un escarment perquè ningú tingui la temptació de tornar-hi? Si aquesta política és efectiva i fa que la població s’atemoreixi per les amenaces, la situació es calmarà, perquè molta gent se n’inhibirà. Però si, com sembla probable, succeeix el contrari i la protesta crida la protesta, el conflicte agafarà una dimensió de difícil solució fora de la política. És el que l’independentisme vol, el pacte polític, i és el que l’Estat sembla no veure perquè incomplir les pròpies lleis trenca de manera absoluta la seva legitimitat.

Davant d’aquest fet de conseqüències irreparables i greus, ¿no ha arribat encara el moment de dir prou?

El problema és: qui té la força i l’autoritat per fer-ho? El rei és difícil que ho pugui fer, per poca neutralitat i distanciament des de l’òptica catalana. Si això és així, el dany i el caos són inevitables. És un greu error, però per sobre de tot és un error gratuït i innecessari produït per la mandra d’actuar políticament quan era possible i fàcil.

Ara, que Déu hi faci més que nosaltres...