15/10/2015

Prudhomme, els acadians i no demanar perdó

3 min

El passat dia 8 d’octubre va morir a Nova Orleans el xef Paul Prudhomme. El seu gran mèrit va consistir a projectar al món la cuina cajun -la cuina popular de Louisiana-, que fins aleshores es preparava, majoritàriament, a les llars. Una cuina que ell va descobrir a tothom, també als mateixos nord-americans. Tots els que vam tenir l’oportunitat de tastar les seves preparacions al restaurant K-Paul’s de Nova Orleans vam descobrir una cuina interessant que havia estat, en certa manera, amagada. Des del meu punt de vista, la cuina cajun forma tot un sistema alimentari i constitueix la gran aportació americana al món de la gastronomia. El senyor Prudhomme va significar per a la cuina cajun el que el senyor Josep Mercader (creador del Motel Empordà) per a la cuina catalana. Tots dos van ser prou tossuts i hàbils per desposseir-les de complexos, vestir-les de llarg i presentar-les al món amb la clenxa ben feta. És just recordar i estar agraït a gent tan idealista com tenaç i eficaç alhora.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquesta cuina cajun és hereva de moltes coses. Cuina criolla (creole ) però sofisticada pels aires europeus -sobretot francesos-. I constitueix la part culinària d’una cultura específica. Tot sembla indicar que aquesta cultura cajun és descendent de la que, al seu dia, van portar els acadians (acadian - cagian - cajun ) a la desembocadura del Mississipí. Els acadians, colons d’origen francès, vivien establerts al que ara és Nova Escòcia i voltants. A mitjans del segle XVIII una bona part va ser foragitada de mala manera pels britànics. La majoria dels expulsats van buscar refugi al bocí de terra americana que era francesa: la Louisiana de l’època, que era una enorme franja central, de gairebé 1.500 km d’ample, que s’estenia des de la frontera canadenca i passava per les grans planures, però que, en arribar al golf de Mèxic, s’anava embotint, entre Texas i les tretze colònies, fins a arribar a un estret bocí de costa. Tot va passar a mans dels Estats Units quan Napoleó els va vendre aquelles possessions. De l’enorme porció de terra (Louisiana era més d’una quarta part del que ara són els Estats Units) només en guarda el nom l’actual estat de Louisiana (que els locals encara anomenen pomposament com “el Gran Estat de Louisiana”).

Els acadians que van romandre al Canadà sempre havien reclamat alguna mena de compensació, ni que fos moral, pel maltractament que els seus avantpassats van haver de patir. I el cas és que l’any 2003, si no m’equivoco, la reina Elisabet d’Anglaterra (com a cap d’estat del Canadà) va demanar perdó pels actes comesos pels militars que havien dut a terme aquella mena de neteja ètnica. A algú li pot sorprendre que la reina Elisabet demanés disculpes, sobretot tenint en compte que els militars que van cometre l’acció van actuar, sembla, sense el permís de Londres. A més, era la casa de Hannover la que regnava aleshores, mentre que ara ho fa una monarca que no n’és descendent per línia directa -pertany a la casa de Windsor-. Però convé comprendre que els caps d’estat (ja siguin elegits o monarques) amb una certa dignitat i consciència de bon govern també hereten les pífies dels que els van precedir. I no s’hi valen excuses.

No és el cas de la monarquia espanyola, que es passeja pel món amb un orgull injustificat que si no fos perquè fa plorar faria riure. Des del meu punt de vista, els actuals Borbons no han fet cap aproximació a una posició que denoti humilitat i sentit d’estat. No ho va fer mai l’anterior rei -aquell caçaelefants que va tenir la barra de manifestar que l’espanyol mai havia estat llengua d’imposició-, que, en batejar al seu hereu com a Felip, va demostrar un menyspreu absolut per la història i pels catalans.

Ahir es va celebrar el 75è aniversari de l’afusellament del president Companys. Recordo, una mica espantat pel ràpid pas del temps, quan vaig concentrar-me al fossar de la Pedrera per commemorar els cinquanta anys. No hem avançat gens en vint-i-cinc anys. De veritat, no esperin que ningú demani disculpes. No ho faran. Molts dignataris han demanat sovint disculpes per les atrocitats comeses pels seus països en un moment determinat. Només els governants pseudodemocràtics no ho fan: Erdogan de Turquia, Putin de Rússia... No cal, doncs, esperar que Felip d’Espanya demani perdó per un dels molts actes salvatges i d’humiliació duts a terme contra Catalunya. Encara que fer-ho tindria molt més sentit que no les disculpes de la reina Elisabet als descendents dels acadians. Al cap i a la fi, l’assassinat de Companys el va ordenar el mateix dictador que va fer possible, també, que Felip sigui ara rei.

stats