Puigdemont i el Beagle

Diu Darwin que les mutacions es donen en un llarg procés i que el concepte clau és la selecció natural. Els que s’adapten millor al medi, incloent-hi els humans, tenen més possibilitats de sobreviure i reproduir-se. L’independentisme està fent un procés de reflexió que el pot portar a fer un canvi d’estratègies llegint la realitat que s’imposa injustament o a quedar atrapat en l’enfrontament desigual amb el dinosaure. Sí, el dinosaure també es va extingir.

1. La gran victòria del sobiranisme va ser l’1 d’octubre. Una victòria cívica que es va reiterar a les urnes el 21-D, que va donar legitimitat democràtica indiscutible a la voluntat popular d’esdevenir un estat. Les eleccions van deixar clar que l’independentisme té el 47,5% dels vots. Un gran resultat si es mira cap al passat i un resultat amb limitacions internes més que evidents si es pretén erròniament accelerar el futur.

2. Qualsevol estratègia políticades de Catalunya de mantenir l’enfrontament amb l’Estat ha d’assumir els costos de la desigualtat de forces. Bona part de l’estament judicial, el principal partit de l’oposició i la premsa dòcil de l’Estat, per no esmentar la Corona i les grans empreses, estan perfectament alineats amb el govern del PP. L’objectiu és acabar amb el procés català al preu que sigui.

3. L’Estat ha decidit esclafar el moviment. I assumir els costos reputacionals i en termes de qualitat democràtica de fer-ho, encara que alguns s’hagin de posar vermells en algun fòrum internacional. La Unió Europea ha acceptat mirar cap a una altra banda mentre Espanya fa saltar pels aires la seva seguretat jurídica i les garanties democràtiques. La solidaritat entre estats és indiscutible i si algun dia la justícia europea dona la raó als polítics independentistes, els costos hauran sigut molt alts per a molts.

4. La negociació sobre la investidura està bloquejada bàsicament en funció del calendari judicial. Mireia Boya, de la CUP, està citada per anar a declarar al Tribunal Suprem el dia 14, i el dia 19 seran les secretàries generals d’ERC i del PDECat, Marta Rovira i Marta Pascal, les citades davant del jutge. Hi ha tensió entre ERC, la CUP, la llista del president Puigdemont i el PDECat per la diferent lectura de la situació i de la valoració dels costos personals que es poden fer assumir a desenes de càrrecs polítics de primera línia.

5. El risc de trencadissa internade l’independentismeexisteix. Les relacions personals van quedar molt deteriorades en els esdeveniments previs a la declaració del 27-O i les acusacions de traïció al president i als partidaris de la convocatòria electoral. Un dels actors afirma en privat que es va acabar fent estratègicament “el pitjor que es podia fer”, que era “proclamar però no executar la República”. Això va decebre tant els que creien en una proclamació efectiva exprés com els que confiaven en una operació gradual en funció de la majoria interna. La història jutjarà les hores que van entre la declaració parlamentària simbòlica d’aquell divendres i el matí de dilluns amb Carles Puigdemont camí de Brussel·les via Marsella mentre Josep Rull era al despatx envoltat de càmeres.

6. Dissabte es van complir 100 dies de l’empresonament d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn, i 117 del de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Els costos personals per a tots ells són enormes, i caldria anar amb peus de plom per no agreujar la seva situació. Els pròxims mesos es jutjarà la causa construïda i serà impossible fer política més enllà de la gestió, convivint amb un macroprocés a l’independentisme.

7. Les polítiques de confrontació necessiten una valoració crua de les forces, i les polítiques de resistència necessiten un lloc des d’on fer-ho. Per encastellar-se cal un castell, i a hores d’ara el 155 és una humiliació diària que paralitza el país i la Generalitat. També seria una humiliació a la institució que el president Puigdemont no tingués un reconeixement simbòlic a la seva figura, però defensar que la seva presidència pot ser efectiva des de Brussel·les està entre el desig i l’engany.

8. Una de les decepcions del Procés és l’actuació de molts demòcrates espanyols, que veuen com es van fonent les garanties democràtiques. Com la llibertat d’expressió i de pensament retrocedeix, com la justícia s’alia naturalment amb els sectors més durs de l’Estat profund. Com el pacte de la Transició no té qui el pretengui renovar més enllà de la involució del nacionalisme espanyol.

9. Vista la situació, ¿és moment d’accelerar o de replegar-se i buscar una nova estratègia interna? El futur del país dependrà de quina sigui la resposta dels independentistes i de si culmina la implosió entre ells.

10. El futur del Procés depèn de com de llarga sigui la seva mirada perquè l’Estat no té estratègia més enllà de la repressió.