De Puigdemont a Trapero

Al judici de l’1-O s’hi produeix un fenomen difícil de descriure, i que tal vegada podríem anomenar la síndrome del protagonista absent. Algun dels fiscals s’hi ha referit, a aquest protagonista, amb l’expressió jurídica “ el procesado rebelde ”, a què Artur Mas, en la seva declaració, va respondre amb el tractament protocol·lari que correspon al president de la Generalitat: “Molt honorable senyor Carles Puigdemont”, va corregir, escandint les síl·labes.

Puigdemont, en efecte, és el protagonista d’aquest judici, com ho corrobora el fet que tothom -els acusats, els testimonis, les acusacions i les defenses- s’hi hagi d’estar referint constantment: Puigdemont em va dir, jo li vaig dir a Puigdemont, Puigdemont va fer tal cosa, va parlar vostè amb Puigdemont?, i així successivament. Ho han de fer així perquè, si no, res en aquest judici té sentit: no endebades, Carles Puigdemont era el màxim responsable dels fets que s’hi jutgen. Però no hi és, ni hi serà. En lloc seu, hi ha nou membres del seu govern, la presidenta del Parlament i dos activistes, presidents d’Òmnium i de l’ANC, que hi tenien fil directe. I es dona el cas que, mentre les sessions del judici es van celebrant, Carles Puigdemont és a Zuric impartint una conferència, a Berlín participant en el festival Cinema per la Pau, al Parlament Europeu assistint a un acte de Plataforma per la Llengua, o a Waterloo rebent l’estranya visita d’Inés Arrimadas. I això succeeix perquè Puigdemont és un ciutadà europeu lliure, menys a l’estat espanyol, on segueix acusat de delictes desestimats per la justícia europea. Aquesta mera circumstància ja demostra que tot el judici és un muntatge en què s’intenta deformar la realitat per emmotllar-la a uns tipus delictius que no hi tenen res a veure.

I, com que el protagonista principal no és ni serà present a la sala, fa l’efecte com si les acusacions i els seus testimonis se n’hagin cercat un altre, que és el major Trapero. Ja sabem que dir-ho així seria inexacte, i que no carreguen contra Trapero per caprici, sinó perquè demostrar la supeditació dels Mossos a les directrius del Govern significaria per a ells tenir alguna cosa on agafar-se per defensar el relat de la rebel·lió, o com a mínim, d’una sedicioneta que els evités de quedar en ridícul. Però mentrestant Zoido, Nieto, Millo, De los Cobos, Trapote i Gozalo, dirigents del partit amb més casos de corrupció d’Europa i comandaments policials amb trajectòries que inclouen la tortura i l’execució a sang freda (Cobos i Trapote), han convertit Trapero en el col·laborador necessari sense el qual allò que el nacionalisme espanyol anomena “cop d’estat” no hauria d’haver estat possible. La cirereta la va posar el comissari Castellví amb la seva boirosa declaració de divendres, i veurem què diu avui a preguntes de les defenses. Però sense que puguem dir res sobre el desenllaç del judici i les sentències que en sorgiran, en la persona de Trapero hem assistit a una verinosa exhibició del que es coneix com a esperit de revenja.