21/04/2017

Putin-Trump, final de l’idil·li

3 min

Què se n’ha fet d’aquell bon rotllo, d’aquella mútua fascinació que va omplir mig estiu i tota la tardor del 2016? O potser seria millor demanar-se: què se n’està fent? Perquè si bé és evident que l’idil·li Rússia-EUA s’ha esvaït després de l’impacte dels Tomahawk a Síria, no queda gens clar que sigui imminent una escalada com les de la Guerra Freda. No és descartable una certa gradualitat: un relat per entregues del qual just estaríem assistint al pròleg, i del qual no sabem el fil narratiu perquè la imprevisibilitat dels actors no ho facilita. I més tenint en compte que la relació personal Putin-Trump duu la marca de les amistats perilloses : juguen amb cartes marcades que tant l’un com l’altre saben quines són. Com queda la qüestió dels atacs cibernètics del Kremlin en la campanya electorat dels EUA? Què sap o no Putin sobre els afers fiscals de Trump? Com compagina el secretari d’Estat, Rex Tillerson -ex home fort de l’ExxonMobil-, el paper eixut que li ha tocat fer amb les boníssimes relacions que tenia amb Putin? Només sabem que el xoc d’interessos geoestratègics s’ha imposat i s’han complert, en part, els pronòstics que avisaven el Kremlin que la seva alegria estava equivocada i que Trump podia donar sorpreses. Unes altres anàlisis, com la del New York Times, alertaven que la prepotència de Putin podria empènyer Trump a sobreactuar per no semblar dèbil, que és el que més por li fa.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Cop d’efecte

No hi ha dubte que l’atac químic contra la població civil siriana va ser una autèntic regal per a un president a punt de perdre’s en el laberint de la seva egolatria, enfrontat amb la justícia i els seus propis serveis d’intel·ligència. Milions de ciutadans nord-americans, més enllà del que haguessin votat, no haurien entès que qualsevol atac als interessos i als valors dels EUA quedés sense resposta. Resposta ha provocat el crit de decepció -gairebé d’acusació de traïció- de la classe política russa i les elits econòmiques del putinisme, sobretot després que la Casa Blanca posés el Kremlin davant la disjuntiva: o amb nosaltres o amb Al-Assad. Això és el que volien sentir des de fa mesos unes altres elits, les econòmiques i culturals dels EUA, entre les quals hi ha molts dels lobis que han donat suport tant a Trump com a Clinton. Esferes que ara festegen la iniciativa bèl·lica com el New York Times i el Wall Street Journal, que en menys d’una setmana han descobert -i han escrit- que Trump no és un instrument dels russos.

Des de la banda russa del mirall, veus putinistes fan de la necessitat virtut i asseguren que aquesta crisi representa una oportunitat per a Rússia perquè el retorn dels EUA a la guerra del Pròxim Orient reforça la presència russa, com en temps de l’URSS. Potser sí, però de moment tothom està a l’expectativa del que pugui passar en aquesta etapa de postidil·li. Vladímir Putin mantindrà la imprevisibilitat que el caracteritza, però com a antic membre de l’escola kagebista soviètica, més que mai recorrerà al càlcul i el sentit estratègic. Confiança zero, doncs, del rus envers l’examic americà, perquè ara ja no sap quan diu la veritat ni quina en porta de cap. I és que, tot i ser un personatge també imprevisible, la imprevisibilitat de Donand Trump no emergeix del càlcul i de l’estratègia: la genera l’espasme i la compulsió. La doctrina Trump en realitat és que no ni ha doctrina. El cap de Vladímir Putin haurà de barrinar com mai per detectar, anticipar-se, gestionar i neutralitzar els sobresalts que vindran.

stats