Amb permís del Puyal, de la gala del Català de l'Any em quedo amb una imatge: amb l'emoció (i la llàgrima) del Dr. Josep Brugada en veure en pantalla un nen de dotze anys a qui va operar del cor quan tenia tres mesos. Serà molt difícil que la vida ens pugui tornar a obsequiar amb la reacció espontània d'algú que topa amb la seva pròpia transcendència. Televisivament, l'acte va funcionar sobretot perquè van anar per feina, fins i tot estalviant als espectadors algun discurs. La peculiaritat d'enguany de la gala és que no la presentava Josep Cuní. Això permet que el protagonista de la festa sigui el Català de l'Any i no en Cuní. Van cantar els Estopa. Que estrany, els Estopa a TV3. Si no hi surten mai... Van aportar aquella quota peculiar que sovint apliquem els catalans quan ens mirem el melic: concedir que algú canti en castellà per no semblar uns integristes. Melero i Oltra van ser efectives i discretes, amb aquell puntet ensucrat que s'esforça a treure parsimònia a la gala. El Català de l'Any és un invent televisiu per reforçar els referents nacionals. El discurs del president del país en un acte d'aquestes característiques converteix en oficial l'elecció. Mas va lloar les virtuts dels candidats aplicant-les al país. Va lloar una medicina que retallen, va demanar esportivitat a l'hora d'afrontar la crisi i va admetre que "necessitem gent que comuniqui bé, que sàpiga explicar coses i que sigui creïble". Curiós, quan fa setmanes el seu govern ha destituït la que és una deixeble de Puyal de la direcció de la televisió pública. Hipocresies de la política en prime time .L'altre moment de la nit va ser la confidència que va fer Puyal al president. Desfent les teranyines del protocol va dir que li notava una espurna de solitud en la mirada, i li va recordar que darrere seu hi tenia un poble. Felicitats, Quim, i no pateixis. Tots, en aquest país imbatible de què parlaves, ens sentim últimament una mica sols.