Qualsevol temps futur pot ser millor

To rno de l'última de Woody Allen. I no accepto comentaris del tipus "ja no és el que era" o "ja no és com abans", perquè m'ha agradat i la pel·lícula justament ridiculitza la nostàlgia del passat i la mitificació dels anys que no hem viscut. Enyorem èpoques en què érem més joves sense valorar que potser el que enyorem és ser més joves, i admirem els temps en què no hi érem perquè en el terreny de la imaginació som tan espavilats que només hi projectem la part bona. Quan el protagonista descobreix que en el passat on voldria viure no hi havia antibiòtics li passa l'excitació de cop. La capacitat d'Allen per rebaixar la transcendència i fer-nos tocar de peus a terra em sedueix, és sa fugir de la gent que es dóna massa importància i no se'n riu de les seves misèries. La frase clàssica del cineasta assegurant que "molts dels que aspiren a l'eternitat no saben què fer el cap de setmana que no hi ha futbol" és tan demolidora que em fa posar vermell de vergonya quan trobo a faltar la Lliga. Mai no he desitjat una màquina per viatjar enrere: en la majoria d'èpoques la selecció natural, les guerres i les malalties m'haurien impedit arribar a la meva edat. Per viatjar al passat i al futur m'encanta la ficció, i per sobreviure al meu present de no-ficció procuro ser generós amb els que sempre m'han fet riure. Però sí, ja no és com abans: amb Zelig o Desmuntant Harry vaig riure molt més.