CRÍTICATV

Què amaga l’espectacle del nen del pou (i II)

Els periodistes s’han convertit en protagonistes de la tragèdia i els habitants han agraït la seva presència perquè han pogut palpar la tele en carn i ossos

Telecinco, amb vista a la resolució immediata del rescat de Julen Roselló, el nen del pou, va modificar la seva programació de divendres. Al vespre, després del Pasapalabra, Ana Rosa es tornava a asseure a la seva taula per emetre un especial per poder informar en directe de l’instant en què trobarien el nen. La presentadora no parava de repetir que ella estava treballant des de les set del matí, donant a entendre a l’audiència l’esforç titànic que feien. Recordava que part del seu equip portava els últims dotze dies treballant vint-i-quatre hores a Totalán. L’especial es limitava a fer temps i embolicar la troca esperant el moment esperat. Però el destí juga males passades: Ana Rosa va acabar el programa a les 00.38 h de la nit perquè ja no sabien què més explicar i el nen el van trobar quaranta-set minuts més tard, a la 01.25 de la matinada. Qui tot ho vol, tot ho perd. Quan van trobar la criatura, l’instant més cobejat per totes les cadenes privades, no hi havia cap emissió en directe.

L’especial no va divergir gens de les emissions sobre el cas fetes fins ara. Els discursos tant de la presentadora com dels col·laboradors es basaven en l’emocionalitat descarnada i carrinclona i l’abús d’adjectius i de la paraula miracle. No només s’incidia en el dolor de la família sinó fins i tot en el dels equips de rescat.

Dissabte al matí, tant Antena3 (amb Matías Prats) com Telecinco (amb Sonsoles Ónega) donaven el bon dia comunicant a l’audiència la mala notícia de la mort de la criatura. I començava també la tasca de redempció de la pròpia deixalla televisiva: Telecinco, conscient de les crítiques que ha aixecat amb la seva cobertura informativa, felicitava els seus reporters de Totalán pel respecte que havien demostrat a la família del nen. I induïen la gent del poble a donar-los les gràcies en directe. I va començar un nou festival: el de l’emocionalitat i els vincles d’amistat entre els periodistes i els ciutadans. “ Somos ahora una gran familia ”, deia una reportera mentre s’abraçava i es feia petons amb una veïna de la localitat. Els periodistes s’han convertit en protagonistes de la tragèdia i els habitants han agraït la seva presència perquè han pogut palpar la tele en carn i ossos. Les persones que veien a les pantalles de casa les tenien també davant de la porta i podien relacionar-s’hi. Telecinco s’ha convertit en l’atracció que s’ha instal·lat al poble. La mateixa cadena, convertida en tele local, ens ensenyava la gent dins els bars seguint-los en directe en emissió gairebé contínua. Tele i realitat simultànies a Totalán, que s’ha sentit en l’epicentre mediàtic i emocional, cosa que ha provocat una mena de catarsi col·lectiva inquietant. Ara ens queda la segona part: la investigació dels fets com a nou germen per furgar en un terreny que han deixat estovat i devastat, en una gent a qui han fet creure que són família, amb qui s’han abraçat i que ara són fàcilment manipulables per extreure’n xafarderies que convertiran en notícia.

Més continguts de