Que difícil

Que difícil escriure res que soni nou, diferent i esperançador, aquests dies. I tanmateix veiem que el país és ferm, que hi ha centenars d’iniciatives a favor de la llibertat, que un munt de presentacions de llibres i de conferències volen anar al fons dels problemes, amb la dosi d’autocrítica que ens cal. Veiem que, malgrat els atacs i la mentida institucional convertida en coartada, la qualitat i la pluralitat de la nostra ràdio, i de la nostra televisió, dels nostres diaris, són molt altes, tal com ho certifiquen tots els informes.

Que difícil escriure quan el que el cos demana és purament l’acció, fins i tot la reacció davant dels atacs directes a les llibertats més bàsiques. I tanmateix veiem per tot arreu com el que s’imposa és la bonhomia, el caràcter dialogant i esperançat d’un poble que se’n sap com mai, que creix en contra de res, ni de ningú, i sí a favor de la construcció d’una societat més justa i més digna.

L’ambient que volen imposar al país és el de la renúncia. Per posar un exemple, no tinc ni idea del que passa a dins de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, però és evident que l’atac des de l’Estat ha arribat com va arribar l’atac a les finances de la Generalitat: sense necessitat del 155 ni de res que s’hi assembli. Ha arribat com un fet administratiu, com la fatalitat d’un flanc legal que, ai, havia passat per alt: l’IVA. Ja vam veure com una instrucció ben senzilla d’un interventor general de l’Estat es carregava l’autonomia financera, en el que va ser un veritable decret de nova planta autonòmic aplicat amb sordina funcionarial. Ara veiem com TV3 és al límit de la seva existència perquè l’han agafada pel coll i l’estan estrangulant.

Per posar un altre exemple, el de l’escola catalana. Enfrontar-se a l’escola del nostre país no és només enfrontar-se al sistema educatiu; és tocar un dels fonaments de la societat catalana moderna. És, per tant, tocar famílies i professionals de pensament molt divers que potser no sabran reaccionar davant de l’escanyament de TV3 però que sens dubte bloquejaran, a les aules i a les AMPA, l’efectivitat d’allò que vagin disposant des de Madrid en contra de la nostra llengua i cultura.

Que difícil, per tant, no començar un article com aquest dient, confessant, que soc independentista des que tinc consciència política. Que així com he evolucionat en diversos aspectes de la meva ideologia, he vist confirmades les intuïcions dels meus primers referents polítics i cívics de l’Hospitalet, on vaig començar a parar l’orella de molt jovenet. Confesso que penso que la independència és la millor relació, la més constructiva que Catalunya pot tenir amb Espanya, per motius culturals, socials i econòmics. Per motius de pau civil, com s’està veient. Que difícil que ens ho volen posar, fent veure que és delicte confessar les més profundes conviccions polítiques.

Que difícil no sentir alguna cosa molt pròxima a l’odi i al menyspreu quan els alts càrrecs de l’Estat neguen les ferides que els policies van fer als nostres fills, als nostres pares, als nostres germans l’1-O. Nosaltres, que havíem pensat que un dia podríem treure’ns de sobre el retrovisor de la Guerra Civil, veiem com a les arrels de l’actitud de l’Estat hi ha el mateix menyspreu per la catalanitat, i per l’evolució socioeconòmica del país, que la que van demostrar els protagonistes del cop d’aleshores. Sento per ràdios públiques i privades diatribes, insults i desqualificacions comparables a les de Queipo de Llano emeses des de Radio Sevilla. El que s’ha dit sobre Anna Gabriel des d’algunes emissores és escandalós i posaria els pèls de punta... si no fos tan previsible.

Que difícil no quedar perplex, indignat, trasbalsat, per la censura d’una obra d’art, pels anys de presó a un cantant o pel segrest d’un llibre. El gest de Tatxo Benet de comprar l’obra censurada, i d’exposar-la al Museu de Lleida, consola i encoratja.

I que difícil escriure aquest article un 23 de febrer, aniversari d’un altre cop d’estat amb trets, amb segrest de les Corts, que no va posar pràcticament ningú a la presó, i que quan ho van fer amb Tejero li van concedir un tractament que ja voldríem per als nostres presos polítics.

Davant de tot això, com ressonen avui els versos de l’elegia IX ribiana, escrita a l’exili de Bierville: “La llibertat conquerida en l’apassionada recerca / del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu del dolor, / ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva / per al llinatge tot dels qui la volen guanyar; i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta / per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix”. Per molt difícil que sigui, doncs, gràcies a Carles Riba, sabem que tenim una missió. No defallim!

Etiquetes

Més continguts de