Què dirien si veiessin el documental?

EscriptoraÉs impossible sostenir, després de veure el documental de Mediapro que passarà TV3 demà al vespre, que els activistes Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són culpables de rebel·lió o sedició. Però també és impossible que els que viuen de l’odi, del mal rotllo perpetu, dels morros eterns i de la negació de l’altre ho admetin. Per tant, el que faran és no veure el documental. I mentir, mentir, mentir. Canviar les paraules. Ja ho fan. “Golpistas”, diuen, “nazis”, diuen. Del que es tracta és d’aïllar-los a ells. Als dolents folklòrics (que són dolents per contagi, per poca personalitat i que es poden tornar bons en un ambient adequat) i els dolents de veritat, els que gaudeixen emprenyant-se i no tenen cap mena d’empatia, ni cap de les qualitats per dedicar-se a la cosa pública. Els que t’imagines renyant a tothom del seu entorn. Queixant-se de tot. Els que no has vist mai rient sense cinisme.

Són d’aquest tipus de gent que ocupa sempre més espai que tu. Arriben els últims a qualsevol lloc, i, no falla: merder. Al parc són el nen que fot fora la nena del tobogan, perquè s’hi vol tirar ell. No li sembla bé que hi hagi nens jugant amb sorra fina i els hi trepitja. Al tren, són el que es queixa que hi ha massa bicis al lloc de les bicis, el que s’asseu i comença a rondinar perquè no li deixen prou lloc. A la reunió de veïns el que no troba bé cap pressupost, però no en presenta cap d’alternatiu, perquè l'única cosa que l’excita és trobar malament el pressupost. De gent així n’hi ha per tot arreu, però fins ara no es dedicava a la política. Potser ja comença a ser hora de parlar de “polítics tòxics”. A tots ells els pots detectar fàcilment. Un dia no venen al parc, al tren, a la reunió de veïns, al Parlament. I tothom està de molt bon humor. I penses: “Ostres, que bé que s’hi està, quan no hi són”.