Què diu el teu DNI?
L'IDIOMA. L'excessiva ideologització del debat ciutadà ens impedeix, tot sovint, fer anàlisis realistes del que passa, jutjar la realitat no de forma empírica, sinó en funció d'unes premisses immutables. D'això se'n diu confondre els desigs amb la realitat; i en política té conseqüències nefastes. M'agradaria mostrar-ne dos exemples ben contradictoris. El primer és el recent debat sobre el futur estatus del castellà a Catalunya -en una hipotètica Catalunya independent, per ser exactes-. Els partidaris de l'oficialitat única del català solen utilitzar arguments que no tenen gaire a veure amb la realitat. El que passa al carrer ho sabem perfectament, però ens entestem a negar-ho. Preferim posar com a exemple els països nòrdics, on tothom sap anglès sense necessitat que aquest idioma sigui oficial. O remarquem que a Catalunya s'hi parlen 300 llengües, com si el pes específic del castellà fos igual que el del xinès, el romanès o l'italià. Però la realitat, tossuda, diu que som un país on el castellà és la llengua materna de la majoria dels ciutadans de Catalunya. I edificar un model lingüístic sense tenir en compte aquesta dada objectiva és una irresponsabilitat. No rebutjo cap opció, i per descomptat estic a favor de privilegiar la llengua pròpia, pel que té de pròpia i pel seu historial de persecució. Però si no som realistes en descriure el nostre paisatge humà, estem condemnats al fracàs.
EL DNI. A l'altra banda del terreny de joc es comet el mateix error de fabulació. Fa pocs dies, al Parlament, el diputat Mena, d'ICV-EUiA, va defensar la immersió lingüística posant-se ell mateix com a exemple. "La immersió -va dir- ha permès que un fill d'immigrants andalusos, com jo mateix, aprengui català". Aquesta afirmació va fer que Jordi Cañas, de Ciutadans, saltés del seu escó, ofès i enfurismat: "El meu pare és andalús i no és cap immigrant", va dir, com si la condició d'immigrant fos pròpia de ciutadans de segona categoria. "Els andalusos que viuen a Catalunya són al seu país (Espanya, s'entén) i, per tant, no són immigrants", insisteixen els seguidors de Cañas. Heus aquí una altre exemple de rebuig de la realitat. Partint de la premissa que Catalunya no és un país, ni té cultura o personalitat diferenciades, i que l'única realitat és lo que pone tu DNI , s'està negant un fet demogràfic irrebatible, que va ser decisiu per a la configuració de la Catalunya actual. S'està menystenint l'esforç d'integració de centenars de milers de catalans procedents del sud espanyol. S'està llençant a la brossa l'obra i el missatge de Paco Candel, l'andalús que va omplir de dignitat el terme immigrant , i que ens va ensenyar el camí per fer de Catalunya un únic poble. I, a més, s'està faltant al respecte a milers de conciutadans que, pel fet d'haver nascut fora d'Espanya, semblen condemnats a un tracte inferior.
L'OPORTUNITAT. En el procés actual, qui entengui i accepti la realitat catalana té totes les de guanyar. Davant la dictadura del DNI, podem construir una societat i un estat que, en lloc de mimetitzar els errors dels estats nació tradicionals, esdevingui la principal garantia dels drets i de les identitats dels seus ciutadans. Però no ho farem si ens entestem a substituir la Catalunya real per una Catalunya somniada o enyorada.
