La diferència entre sentir i escoltar sembla en principi clara. En un cas ho patim; en l’altre, ho busquem. Quan García Albiol, flamant alcaldable badaloní, s’acosta al micro i diu “Se m’escolta?” (vegeu la divertida crònica d’ahir de l’Empar Moliner), no demana atenció, pregunta si el senten. L’ escoltar per sentir avança impulsat per un ús erràtic en castellà d’ oír i escuchar i el fet que sentir ja el tenim molt ple de significats.

L’ús apropiat, però, no és cap caprici pedantesc: salva relacions de parella. Dir un “No t’escolto” pot crear un mal ambient del tot innecessari, pot tancar per sempre les portes d’un cor que ja s’obria. I tot perquè volíem que parlés més fort. Els “No t’escolto” dels que parlen per mòbil potser els provoca una mala cobertura però no faciliten la bona comunicació. I els “No t’escolto” de la ràdio diuen ben poc de la professionalitat d’alguns dels nostres locutors.

Podem escoltar un discurs però no una paraula. Podem escoltar un concert però no un soroll. Escoltem el que demana esforç, el que té un sentit complex. Si escoltem el que hauríem de sentir, perdem el temps. Si sentim el que hauríem d’escoltar, no entendrem res. L’error lingüístic és escoltar el que s’ha de sentir, però l’error humà, el que ens aïlla i ens estanca, és sentir el que s’hauria d’escoltar. Un primer pas modest per superar-lo és no confondre els dos significats.