"Què fas ara?"

Abans de sortir del cotxe t'has fet una última repassada al mirall del retrovisor. Potser vas massa pintada. "Nena, estàs igual!!". No, no estàs igual, per sort. L'última vegada que la vas veure tu tenies vint-i-dos anys i encara t'havia de passar tot el millor que t'ha passat: anar a viure fora, descobrir que odiaves la teva feina i trobar la teva vocació, deixar-ho córrer amb l'Erik sense rancúnies, reconciliar-te amb tu mateixa, tenir dues criatures precioses. Ella, en canvi, té tota la pinta de ser la mateixa tafanera de llavors. Si més no, això sembla després de donar pel sac mig any via Facebook amb aquest sopar de retrobament.

"Ostres! Com t'ho fas per estar tan estupenda?" A peu dret, per sobre de la seva espatlla, veus tot de cares conegudes i no pots negar que n'hi ha que et fan gràcia retrobar. L'Eduard, que et feia petons a l'orella mentre escoltàveu l' Out of time dels REM, o la Montse i aquelles nits a casa seva llegint-vos poemes de Martí i Pol ben borratxes.

"Nena, explica't! Què fas ara?" Saps que t'ho passaràs bé, esclar, segur que riuràs molt en recordar monges malcarades i mirant fotos en què surts fent el ruc amb pentinats impossibles, però la pregunta et fa molta angúnia. Marca l'esperit de la trobada, un inventari de feines i ocupacions per tal de fer un rànquing ranci i trampós de qui ha assolit l'excel·lència i qui no, un repàs a marits i llocs de treball per veure qui ha triomfat i qui s'ha quedat pel camí, una rèplica tardana de l'escala de valors rònega que us va intentar inculcar aquell col·legi retrògrad i castrador.

"Perdona, vaig a saludar". Des d'on ets fa estona que notes com et mira. Potser ara te més panxa i els cabells escassos però aquells ulls que et festejaven tímidament a classe fa vint anys et continuen fent les mateixes pessigolles. Quan el tens al davant penses el que et dirà. I l'encertes.