Que es fotin!

El Parlament britànic ha rebutjat per votació formal la sortida del Regne Unit de la UE sense acord. És a dir, sense pacte per al comerç mutu, sense un estatus per als ciutadans europeus al Regne Unit i viceversa, amb la recuperació d’una frontera convencional entre l’Ulster i la República d’Irlanda eliminada pels Acords de Divendres Sant, que van posar fi a una guerra civil de 30 anys amb milers de morts, i sense el pagament dels 40.000 M€ que el Regne Unit deu a la UE, on van el 50% de les exportacions del Regne Unit -¿com vols no pagar al teu millor client?

També ha rebutjat per votació formal l’acord proposat per la primera ministra May i mai ratificat per la UE.

Fins aquí el Parlament ha dit el que no vol, però no ha estat capaç de dir el que vol. El Regne Unit va votar en un referèndum de sortida, però no disposava de total sobirania perquè l’acord depenia d’un tercer, la UE. Va votar sense conèixer les conseqüències de la seva decisió. Ara les coneix i no les vol acceptar. En conseqüència, té dues opcions, marxar sense acord o mantenir-se a la UE. L’afirmació de la seva sobirania té un alt preu a pagar que el Parlament es nega a acceptar.

La premier Theresa May va fracassar a l’hora de negociar condicions més favorables amb la UE. El Sr.Johnson vol negociar sense l’inconvenient de tenir un Parlament que el condicioni. Només té una majoria per un vot i, per tant, el que no vol és que el Parlament li negui la possibilitat de marxar sense acord si li cal, per tal de marxar en la data en què s’ha compromès a fer-ho, i que ha estat pactada amb la UE després d’un primer ajornament. Per fer més creïble aquesta amenaça, que no convé ni al Regne Unit ni a la UE, ha imposat el tancament temporal del Parlament britànic, que constitucionalment pot fer, per reduir el temps de debat i fer creïble per a la UE la seva voluntat de marxar sense acord.

La credibilitat del Sr. Johnson és nul·la. En el referèndum celebrat fa dos anys ell mateix i el seu partit van prometre portar a una sortida suau, no forçada, i favorable als interessos del Regne Unit. Ha resultat fals. Va prometre al president Macron i a la cancellera Merkel proposar una solució per a la frontera de l’Ulster, i ni la té ni és creïble que la pugui negociar. Va ser una estratègia per guanyar temps desmentida en qüestió de dies. Li és igual. La frase que millor el defineix és “Que es fotin”... els que no pensen com ell. Aquests personatges abans eren dictadors que s’erigien sobre el poble per la violència o la guerra, i ara el populisme, la mentida flagrant i la simulació extrema han fet que el poble els elegeixi.

La societat britànica està profundament dividida sobre el Brexit, però la defensa de la seva pròpia sobirania li fa difícil fer un segon referèndum. Els termes d’aquest referèndum haurien de ser: “¿Vol que el Regne Unit es mantingui dins la UE (vist el cost que té sortir-ne) o vol que el Regne Unit marxi sense acord i amb les conseqüències que això comporta?” No és necessari remarcar les dificultats que té el plantejament d’una pregunta com aquesta. És improbable que es faci, no per la seva improcedència -és profundament procedent-, sinó per l’explícita dependència que inevitablement implica per al Regne Unit respecte de la UE.

El tancament del Parlament és una explícita acció per manipular la voluntat del poble en favor del que el Sr. Johnson pensa que li convé al Regne Unit, potser, i a ell mateix, segur. És l’acció d’un dèspota perquè posa per davant de la voluntat del poble, expressada pel Parlament, la seva pròpia voluntat.

A través de la moció Cooper-Letwin, aprovada el març passat, el Parlament pot fixar la seva pròpia agenda i imposar al primer ministre els termes de la negociació i la revisió de l’acord conclòs. Hi ha temps després de l’obertura del Parlament, a partir del 3 de setembre, d’impedir la sortida del Regne Unit de la UE sense acord. També és possible votar una moció de censura del primer ministre, que permetria fer fora el Sr. Johnson malgrat que podria continuar com a primer ministre quinze dies més, però que de fet impediria la seva pretensió de conduir el Regne Unit a una sortida sense acord amb la UE.

El Parlament, com va dir fa 200 anys John Stuart Mill i ha recordat recentment el Financial Times, “és l’òrgan per vehicular les demandes del poble, és el lloc per a la discussió de totes les opcions relacionades amb les qüestions públiques, per fer la crítica al govern i eventualment retirar-li la confiança i substituir-lo”.

Però si el Parlament no és capaç de resoldre una decisió que afecta tothom, s’ha de portar la qüestió a la decisió directa de la ciutadania. Per tant, o decideix i canvia el govern, o vota la celebració d’una nova consulta. Si cap de les dues opcions és duta a terme, el Parlament deixarà de fer la funció que justifica la seva existència.

Ara ja no es tracta de discutir si el Brexit serà bo o no per al Regne Unit, de saber si el Sr. Johnson és un dèspota que no mereix la confiança per fer la seva feina o no, es tracta de saber si la democràcia britànica és capaç d’aportar la solució que l’estat necessita i la ciutadania mereix. Ser demòcrata no és infligir-se mal a un mateix sense necessitat.

Més continguts de