Què vol dir que es gastin vint milions de dòlars per capítol
L’última temporada de Joc de trons, que s’estrenarà l’any que ve a la HBO, compta amb un pressupost de 15 milions d’euros per episodi. Netflix aquest 2018 gastarà 1.000 milions de dòlars més en producció de contingut i el seu pressupost s’enfila ja als 8.000 milions. El creador de sèries Ryan Murphy ha fitxat per aquesta companyia: cobrarà 300 milions d’euros per cinc anys dels seus serveis. Poca broma que, milionet amunt o avall, és el mateix que cobra Messi. Vivim una hiperinflació de les sèries que permet als experts assenyalar ja quina és la pròxima frontera que se superarà: la dels 20 milions d’euros per episodi de sèrie.
Ho donava per fet aquesta setmana, al Guardian, el cap de recerca en tecnologia i mèdia de la consultora Deloitte, i recordava que tenir una base de clients planetària permet aquests pressupostos de vertigen. De moment Jeff Bezos ha comprat per a Amazon els drets d’adaptació en sèrie d’ El senyor dels anells per 250 milions. Si calcules uns 750 milions més per a actors i producció de cinc temporades, ja tens la teva mitjana de 20 milions de dòlars per episodi.
Ara toquem de peus a terra. Terra català, més concretament. Amb 20 milions de dòlars pots produir fins a 111 capítols de Merlí. TV3 gasta en sèries -prime time i sobretaula- 16,6 milions d’euros... en tot un any. De fet, la norma de contractació de TV3 determina que, com a molt, un minut de ficció pot costar 4.000 euros. Un capítol de 50 minuts, per tant, no pot superar els 200.000 euros.
Això vol dir que l’estratègia de l’audiovisual català, pel que fa a ficció televisiva, haurà de recordar en tot moment que els seus capítols costaran l’1% del que es gastarà qualsevol dels nous gegants globals. La primera derivada té a veure amb el mercat intern. ¿Com es pot aconseguir que les sèries catalanes siguin atractives davant del desplegament de pressupost de Netflix, Amazon o HBO? La resposta és fàcil: explotant els referents interns. I l’ star system propi. (Trobo irònic i revelador que aquest sigui un terme que sovint apareix directament en anglès.)
El que és difícil és pensar una estratègia d’internacionalització si has de rivalitzar amb produccions de butxaques forrades d’or. I sobretot si, per assegurar-te el mercat intern, has hagut de pouar en l’imaginari cultural propi. Saltar d’aquí a la universalitat és el gran repte. TV3 ho ha aconseguit en algun moment ( Merlí, Polseres vermelles ), però -com em reconeixia fa un temps un directiu de la casa- no n’ha sabut treure prou rendiment.
El model, esclar, és Dinamarca. Però el cas danès no és fruit de la casualitat sinó d’una planificació a deu anys vista ben dissenyada i executada. Amb aquest panorama, no detecto ni a TV3, ni en el sector privat, ni en el Govern, una preocupació per començar a bastir una estratègia. Però la construcció d’una república -o la defensa d’una nació davant el corró uniformitzador, com prefereixin- també inclou el seu relat al món, que avui s’expressa fonamentalment a través de les pantalles.
