Què es juga al tauler europeu

És certament preocupant constatar que, en les complicades situacions en què s’ha desenvolupat aquesta campanya, el debat sobre la Unió Europea ha quedat sense gaire ressò en l’opinió pública: les preocupacions i els apassionaments són en un altre lloc. Malgrat que, si mirem quina és la repercussió real de les polítiques que es decideixen a les diverses instàncies institucionals, allò que fa la UE té, i pot tenir encara més en un futur immediat, una gran transcendència en les nostres vides.

La batalla més important que avui s’està lliurant al món és per governar la globalització, és a dir, per tenir el màxim poder al segle XXI i decidir no ja sobre el futur dels pobles, sinó fins i tot sobre el futur del planeta. I en aquesta lluita decisiva, Europa hi té cada vegada un paper més petit. Les posicions dels Estats Units i Rússia en els darrers anys i la creixent influència de la Xina van deixant la Unió Europea en un lloc molt secundari, no per voluntat pròpia. Ho advertia, fa pocs dies, François Bayrou, candidat francès al Parlament Europeu (LREM-MoDem): existeix la voluntat d’eliminar Europa d’aquesta cursa afeblint o fins i tot anorreant la UE per imposar la voluntat i els interessos de les superpotències, enfrontades també entre elles. Inútilment parlem de col·laboració, de cooperació, d’esforç comú per resoldre els problemes gravíssims que ens angoixen. La lluita pel poder és per ara el que acaba predominant per damunt de tot, encara que impliqui el risc d’una catàstrofe ecològica més que anunciada.

Entre nosaltres, però, tot això no mereix gaire atenció, absorbits com estem per les lluites locals. Diversos elements han contribuït a la nostra llunyania d’Europa. D’una banda, una certa decepció: recordo l’esperança que va representar a Espanya l’entrada a la Unió Europea, l’any 1985, quan teníem el record recent de la dictadura i de l’intent de cop d’estat del 1981. Ser socis europeus era com arribar al refugi: ja mai més podríem patir una dictadura, que Europa no toleraria. Com voleu que no estiméssim la UE, en aquesta situació? L’evolució posterior, però, amb una Unió governada per una dreta neoliberal implacable, que ha humiliat Grècia per demostrar que qui mana, mana; que ha contribuït a destruir arreu l’estat del benestar, que ha promogut una austeritat terrible per a la majoria de la població mentre afavoria l’enriquiment d’una minoria, ens ha decebut profundament, fins al punt de dubtar de si aquesta Europa val la pena. Just el que desitgen les grans potències que han vist amb bons ulls l’arribada del Brexit, l’avenç de l’extrema dreta en diversos països i l’afebliment general de la confiança en la UE.

D’altra banda, ens falta sobretot un relat potent de la UE, de la seva evolució, del seu significat. Espanya és encara majoritàriament europeista, però sense l’esperança del passat, i alhora sorgeixen unes tendències nacionalistes d’extrema dreta que rebutgen Europa i volen retornar el poder als estats. En el moment actual, dues tendències semblen enfrontar-se: la d’un establishment que vol reforçar la UE però l’ha posat al servei del capital, i per tant crea desconfiança en la ciutadania, i la d’una extrema dreta anti-UE que impugna la seva continuïtat i afebleix les possibilitats d’Europa. Malauradament, és possible que aquesta sigui la tendència que creix en aquestes eleccions. Ens cal un projecte fort i progressista que ens tregui d’aquest dilema forassenyat.

Ens cal un relat, i un relat positiu que ens mobilitzi per donar un tomb social a una Unió totalment necessària en l’etapa de la globalització, i que torni a guanyar credibilitat mostrant que serveix per resoldre els problemes greus i les demandes urgents. De les diverses intervencions que he sentit aquests dies se’n deriven cinc eixos sobre els quals caldria treballar en aquest mandat: la lluita contra l’extrema dreta, el canvi climàtic, la igualtat de gènere, la immigració i les qüestions fiscals. I s’expliquen situacions nefastes, com per exemple que la UE ni tan sols té estratègies d’igualtat de gènere mentre la penalització del treball a temps parcial fa augmentar la distància entre les pensions d’homes i dones. En això s’ha anat enrere: fa uns 25 anys vaig presidir la Comissió d’Igualtat de la UE, i hi havia una política seriosa, que arrossegava els estats més endarrerits. O una cosa més coneguda, l’actitud enfront dels temes dels refugiats: són els estats els que tenen les competències i han rebutjat l’acollida, però la UE tampoc ha construït una política comuna d’acolliment, malgrat saber que necessitarem població immigrada per fer front a la baixa natalitat. I, sobretot, les qüestions fiscals, únic canal real, avui, de revertir el creixement de les desigualtats.

Ens hi juguem molt, massa, en aquests eleccions europees, i n’hem parlat poc. No badem, que l’extrema dreta empeny; només tenim el vot per redreçar la política europea, i cal que l’aprofitem al màxim per preservar la UE i convertir-la en un instrument de progrés col·lectiu.

Més continguts de