04/05/2012

Què més cal que passi?

4 min
Què més cal que passi?

Què més ha de passar perquè ens adonem que ens estem equivocant? ¿Què més es necessita perquè Angela Merkel, Mariano Rajoy i també Artur Mas -potser ell en menor mesura perquè està molt condicionat pels altres dos- acceptin que el camí seguit des de fa dos anys porta al desastre? ¿Què hem d'esperar per reaccionar? ¿Que a Espanya hi hagi sis milions d'aturats, i a Catalunya un milió? ¿Que la taxa de risc de pobresa a Espanya i a Catalunya s'acosti al 25%, cinc o sis punts per sobre de la del conjunt de la UE? ¿Que aquest risc es concentri encara més entre els joves i adolescents i que comprometi el seu futur i el de tots? ¿Que en les desigualtats de renda segons l'índex de Gini, Espanya, que ja és la tercera començant per la cua entre els 27 estats de la UE, passi a ser la darrera? No podem esperar més a revisar les orientacions de política econòmica.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No vull fer demagògia, encara que la situació ho fa molt fàcil. Repeteixo sintèticament el que ja he dit altres vegades. Els darrers quinze anys ens han deixat dos problemes molt clars: l'endeutament tant privat com públic i la pèrdua de competitivitat exterior. El primer perquè hem viscut a crèdit, i el segon perquè hem augmentat els costos a causa de la bombolla de preus i d'haver indexat els salaris amb l'IPC, sense tenir en compte l'evolució de la productivitat. Necessitem desendeutar-nos i alhora recuperar competitivitat. Aquest dos objectius demanen polítiques d'austeritat, no ho nego pas. Però ho hem de fer evitant que la nostra economia segueixi en l'actual situació de paràlisi, perquè si això passa i es col·lapsa el consum, ni generarem els ingressos que es necessiten per poder reduir el deute ni generarem les expectatives que ens calen per estimular les inversions i millorar la productivitat. No estem encara en una emergència, però ens hi anem acostant perillosament. En aquestes circumstàncies hi ha virtuts, com la tossudesa prussiana o la flegma gallega, que es converteixen en perilloses, i hem de trencar-ne la inèrcia.

Sempre he pensat que és un error econòmic esperar la recuperació a través d'unes polítiques que només posin el focus en les retallades de despesa, que generen més atur, menys consum, menys ingressos, menys ajuts a l'activitat econòmica, menys estímuls a la formació i a la innovació. Això és el que està passant durant els darrers mesos. Comença a ser suïcida continuar per aquest camí i anar esperant que tot s'arregli, perquè així no s'arreglarà mai! És cert que ara, a Brussel·les, a Berlín, a París, a Madrid o aquí, alguns comencen a omplir-se la boca amb la necessitat d'estímuls al creixement. Ja era hora! Però, per ara, només són paraules i les lletres dels pressupostos només expliquen retallades.

Sé que no és fàcil, però també sé que no és impossible fer compatible austeritat i impuls a l'activitat econòmica. Hi ha dos aspectes a tenir en compte i que sintetitzo a continuació.

1. El necessari augment d'ingressos públics s'ha d'obtenir sobretot a partir de les fonts que afecten rendes mitges-altes i altes, ja que no provocaran efectes negatius sobre el consum.

-Probablement és ineludible un augment de l'IVA, ja que Espanya en té una de les taxes més reduïdes d'Europa, però s'ha de fer marxa enrere en la reducció de l'impost sobre el patrimoni, l'eliminació total de l'impost de successions i la discriminació entre les rendes generades en el treball i les derivades de l'especulació. No és acceptable la no taxació de les operacions financeres, ni es pot justificar una amnistia fiscal gairebé gratuïta per als capitals evadits.

-Més que reduir la cobertura i la qualitat dels serveis públics, cal augmentar els ingressos públics per mantenir-los. Això hauria de suposar la desaparició de la gratuïtat total a partir d'un cert nivell de renda, de manera que les rendes més altes contribueixin parcialment a cobrir el cost real dels serveis que utilitzen.

-Totes les disminucions de despesa pública han de tenir en compte no només l'estalvi immediat que generen, sinó sobretot com milloren l'eficiència dels serveis i també les repercussions que poden tenir en el consum. Des d'aquest punt de vista, les retallades de sous indiscriminades a tota la funció pública són més negatives que les que s'adapten a la propensió al consum dels perceptors; i encara són més negatius els acomiadaments, que incrementen directament l'atur.

2. El convenciment de la necessitat d'ajustar ja pot considerar-se majoritari en la nostra societat, atemorida pel que pot passar. Per tal que aquest sentiment es transformi en un impuls positiu, i no en depressió o indignació, cal estimular la voluntat d'empènyer el carro entre tots. Però per a això s'han d'eliminar dues percepcions ben reals.

-La percepció que tota la societat ha de fer ajustos, però que per ara hi ha una part que ho fa i una altra que no. Hi ha moltíssimes persones a qui la crisi no ha canviat substancialment el ritme de vida i a qui no s'està exigint prou esforços, mentre que d'altres s'estan quedant totalment despenjades.

-I la percepció que, mentre es demana que es comprengui la necessitat de la col·laboració de tots, les actuacions polítiques reflecteixen més aviat càlculs electorals, interessos partidistes, voluntat d'enfrontaments, repartiments de culpes passades o debats de sobiranies. És a dir, de tot menys col·laboració!

Com deia al principi, ens estem equivocant...

stats