Què li passa a la família del PSC?
Encara que no siguis un fill de sang, t'acabes assemblant als pares: els gestos, els somriures, les expressions... Tot s'encomana. Els gossos, amb el temps, també tenen una retirada cap als seus amos, i els matrimonis que duren tota la vida al final et penses que són germans. Tots coneixem un fill adoptat que és clavat al seu pare postís.
En política passa el mateix. Francesc Homs té les maneres i l'expressivitat de Jordi Pujol, fins i tot més que el mateix Oriol Pujol. El president Mas també s'hi esforça, però amb resultats més discutibles: no és el fill més avantatjat de la tribu pujolista. En tot cas, CDC és una família compacta, on les coses passen de pares a fills amb naturalitat.
A can socialista creuen menys en la família, i es nota. Mai han tingut un pare paràs. Raventós era un pare tou, Obiols un pare perdut en els seus pensaments, Maragall un pare anàrquic, Montilla un pare mut. Amb tots aquests progenitors, als quals caldria afegir-hi la mare Chacón -enlluernada amb l'amant espanyol-, el pobre Pere Navarro ha sortit com ha sortit. No sap quin model seguir.
Més que una família mal avinguda, el PSC és una família desestructurada, amb fills que marxen, avis deixats de la mà de Déu, cosins possessius, parents despistats, tiets dolguts... Hi ha poc respecte per la gent gran i poca cura dels petits i dels amics. Ningú s'assembla a ningú, ningú s'estima ningú: una família en descomposició. I havien sigut tan feliços!
