Què se n'ha fet, de la mort?

La publicació mensual francesa Magazine Littéraire va dedicar un dels seus últims números a un únic tema: la manera que té la literatura de tractar el concepte de la mort. Vaig llegir-lo amb interès, però al final vaig acabar decebut. Alguns dels articles tractaven idees que desconeixia, però acabaven recorrent a una qüestió molt comuna: el fet que, a banda d'abordar la idea de l'amor, la literatura sempre ha tractat el concepte de la mort. Els articles assenyalaven la presència d'aquest tema tant en la narrativa gòtica preromàntica com en la del segle passat, però també podrien haver considerat la mitologia grega (potser citant el cas de la mort d'Hèctor i el dol d'Andròmeda), o bé el sofriment dels màrtirs relatat en diversos textos medievals. Per no dir que la història de la filosofia comença amb la premissa major d'un sil·logisme que diu: "Tots els homes són mortals".

Potser el problema rau més aviat en el fet que, avui dia, la gent llegeix menys que en el passat. Sigui com sigui, hem perdut la capacitat d'entendre i acceptar la mort. Tot i que la mort sempre ha estat aterridora, la religió, la mitologia i els rituals antics la convertien en una cosa més comuna, més familiar. A través de les grans celebracions funerals, el dol dels afligits i les grans misses de difunts, aconseguíem acostumar-nos al fet de la mort. Ens preparàvem amb els sermons sobre l'infern, i quan era un nen fins i tot em feien llegir una part de l'obra de sant Joan Bosco que parlava sobre la mort.

Aquell text, un manual de pregàries editat al segle XIX, ens recordava que no sabem mai on ni quan ens reclamarà la mort: al llit, a la feina, al carrer; a causa d'un aneurisma, la febre, un terratrèmol, fulminats per un llamp. En aquell moment sentirem el nostre cap esvaït, els ulls adolorits, la llengua seca, la gola tancada, el pit feixuc, la sang glaçada, la carn consumida, el cor traspassat. D'aquí la necessitat de practicar l'exercici de la bona mort descrit per sant Joan Bosco: "Quan els meus peus, immòbils, m'avisin que la meva carrera en aquest món està a punt d'acabar... Quan les meves mans, tremoloses i feixugues, ja no et puguin agafar, crucifix meu, i tot i així deixi que caiguis sobre el meu llit de patiment... Quan els meus ulls esdevinguin enterbolits i desconsolats per l'horror de la mort imminent... Quan les meves galtes, pàl·lides i cendroses, despertin la compassió i la por en aquells que em vinguin a veure, i els meus cabells, amarats per la suor de la mort, anunciïn que la meva fi s'acosta... Quan la meva imaginació, alterada i terroritzada pels fantasmes, s'enfonsi enmig d'una tristesa mortal... Quan hagi perdut tota noció dels meus sentits... Jesús misericordiós, apiada't de mi".

Qualsevol diria que un text així és sadisme pur. Però què ensenyem avui als nostres contemporanis? Que la mort passa als hospitals, lluny de nosaltres; que no s'acostuma a seguir el taüt fins al cementiri, que ja no veiem la mort. O potser és que veiem la mort constantment, a tot arreu: persones mortes a cops, o mortes a trets, o que han volat a trossos per una bomba; submergint-se fins al llit d'un riu, amb els peus en un bloc de formigó; esteses sense vida al mig de la vorera, amb el cap al mig del carrer. Però aquestes persones no són gent que coneguem: són actors.

La mort és un espectacle a les pel·lícules i a la televisió, però també a la vida real. Devorem les notícies sobre una jove que ha estat violada i assassinada, o sobre les víctimes d'un assassí en sèrie. No hi veiem els cossos torturats, perquè això ens faria pensar en la mort de debò. En comptes d'això, veiem els amics plorant i portant flors i espelmes al lloc del crim i, d'una manera encara més sàdica, veiem els periodistes anant a veure la mare, desconsolada, i preguntant-li com s'ha sentit quan s'ha assabentat del que li ha passat a la seva filla. La mort en si mateixa només se'ns mostra indirectament, amb imatges dels amics i la mare plorant la seva pèrdua, que resulten menys violentes.

Fa molt de temps que la mort ha desaparegut del nostre horitzó immediat d'experiència. En conseqüència, la majoria sentirem una por extrema quan arribi el moment d'afrontar un fet al qual, en realitat, estàvem predestinats des que vam néixer. Un fet que els més savis han sabut acceptar durant tota la seva vida.

Més continguts de