Què podem fer amb Podem
IGLESIAS. La irrupció de Podem en el panorama polític català es pot analitzar amb el cap o amb el cor. Si ho fem amb el cor, ens podem plànyer que un fenomen bàsicament importat obtingui un èxit fulgurant en un territori on l’esquerra alternativa porta dècades picant pedra al carrer i a les institucions. En un ventall en què una persona que se situa a l’esquerra del PSC té tantes opcions per triar (ERC, ICV-EUiA, CUP, Procés Constituent, i, en el cas de Barcelona, Guanyem), que les enquestes regalin més de 10 diputats a Podem pot semblar una mostra de sucursalització mental. Per altra banda, el desembarcament dels de Pablo Iglesias genera moltes incerteses: Podem no té cares catalanes, ni objectius específics per a Catalunya; però si opten al nou Parlament català, caldrà estar atents a les seves propostes sobre el futur del país; i, de moment, només hem sentit declaracions contradictòries sobre el dret a decidir. Iglesias intenta informar-se bé i té bona relació amb gent de la CUP i de Guanyem; però també sap que qualsevol paraula de més sobre Catalunya pot comprometre les seves excel·lents expectatives al conjunt de l’Estat, on, segons sembla, pot arrossegar fins i tot exvotants del PP.
INDEPENDENTISME. L’enquesta del CEO indica que els vots de Podem procedeixen sobretot del PSC, ICV i Ciutadans. Si a això hi sumem que els indepes d’esquerres ja tenen opcions per triar i remenar, la lògica indica que Podem tendirà a un discurs de tall federalista, que posi l’accent en la necessitat que la revolta democràtica arribi solidàriament al conjunt d’Espanya. El risc del lerrouxisme sempre hi és, sobretot perquè en l’àmbit metropolità Podem està acollint rebotats del PSC o de Ciutadans, però dubto que aquesta estratègia convingui a Pablo Iglesias. Això sí: molts votants que començaven a flirtejar amb l’independentisme, perquè imaginaven el PP governant Espanya a perpetuïtat, tenen ara una alternativa que els és més agradosa. Per tant, Podem pot causar efectes oposats: alentir l’expansió de l’independentisme, marginalitzar l’unionisme clàssic (PP i PSC) i posar un topall a Ciutadans, que ja ha perdut la bandera de la regeneració. Si pensem amb el cap, i no amb el cor, potser no és tan mal negoci; l’equilibri de forces entre independentistes i unionistes no sembla que s’alteri gaire (el sondeig del CEO torna a situar el sí-sí entre el 55% i el 60%, segons la participació; aquest sembla el seu sostre, i no és precisament un sostre baix, sobretot si el comparem amb l’irrisori 19% del no).
SIGLES. Però la irrupció de Podem pot tenir conseqüències importants en les eleccions plebiscitàries. La més important, pel que sembla, és que acabarà de convèncer ERC de fer llista en solitari (Junqueras està segur que, si comparteix cartell amb Artur Mas, Podem li arrabassarà milers de vots metropolitans). Això no exclou estratègies unitàries o paraigües compartits... però tampoc no exclou que finalment no hi hagi eleccions. Mentrestant, les altres esquerres també desfullen la margarida. A ICV molts sospiren per un acord estratègic amb Podem. Això no convenç els sectors sobiranistes d’ICV; però no falten veus que asseguren que aquesta seria la millor manera d’evitar que Podem s’alineï amb l’unionisme en un moment decisiu del procés... El cor i el cap, el cap i el cor. Pel que fa a la CUP, manté una bona expectativa de vot i busca acords amb Procés Constituent (a Catalunya) i Guanyem (a Barcelona). Ada Colau ha dit que votarà sí-sí. Però no vol girar l’esquena a Podem, especialment a les municipals. Complex? Sí. Com Catalunya. La Catalunya d’esquerres, particularment.
