CRÍTICA TV

Quin malson

El Sueño de Morfeo va fer el ridícul a Eurovisió quedant en penúltim lloc del concurs, amb només 8 punts concedits per Itàlia i... Albània. En Chiquilicuatre va quedar millor, la veritat. Si José Luis Uribarri aixequés el cap, se'n faria creus. L'inefable ministre Wert aquí sí que té un problema. Els vaticinis aquest cop sí que es van complir: mals auguris per a Espanya i victòria inapel·lable de Dinamarca. Un nou èxit de la marca Espanya i un malson per al pobre José María Íñigo, comentarista de TVE, que no es cansava de repetir que el més important és participar. És discutible. Francament, jo no sé si té gaire sentit participar en un festival musical en què el menys important és la música. Passarel·la de freaks , cant a l'homogeneïtat i espectacle sense ànima. Aquesta enorme exhibició televisiva, però, es resisteix a morir. Un 33% de quota de pantalla i més de 5 milions d'espectadors espanyols en poden donar fe. Em costa d'entendre, ho confesso. Em temo que abans es desmembrarà Europa que s'abolirà aquest festival. Ara bé, si això és Europa, tampoc té gaire sentit seguir insistint a salvar-la, oi? L'èxit d'Eurovisió es basa en el fet que és un espectacle familiar, poc exigent, té la categoria d'esdeveniment anual i ja té un públic més que consolidat. Deu ser això, suposo. Com a concurs no té gaire emoció perquè, com no es va cansar de denunciar Uribarri en els seus últims anys de vida, els vots es reparteixen més aviat de manera política i no pas basant-se en criteris objectius de qualitat. Quin misteri. El millor del certamen és seguir-lo per Twitter. Salt qualitatiu. Us ho recomano per a l'any vinent. Això sí que és espectacle. Els comentaris enginyosos dels tuitaires són, de llarg, el millor complement per a aquesta mena de programes amb poc interès a priori. I tornen Eurovisió a la seva veritable naturalesa: un gran programa d'humor. I feia temps que no reia tant. Paraula.

Més continguts de