Racisme i violència al futbol
Insultar una persona pel color de la seva pell és fastigós. Fer els sons d’un mico per ofendre o per atacar un futbolista negre retrata el tonto que els emet. Dissabte al camp de l’Espanyol hi va haver dotze aficionats pericos (dels quals, nou socis) que ho van fer. Un fet inqüestionable que ningú pot deixar de condemnar. Podria dedicar tot l’article a fer-ho. Però el meu talent és molt limitat i em costa arribar als dos mil quatre-cents caràcters a força de sinònims. Insisteixo: em sembla molt malament. Com a perico lamento moltíssim els crits d’aquests dotze impresentables. No vull compartir res amb ells.
Ara podria semblar que arriba la típica i perillosa adversativa. El “jo no soc racista però…” Doncs no: jo no soc racista sense peròs i em preocupa molt el racisme. Per convicció ideològica i per trajectòria vital. Ara bé, condemnats fins on sigui necessari els fets, em permeto ampliar el focus. I aquests dies s’han confirmat les ganes que ens tenen alguns, hem tornat a constatar que som una molèstia i que sobre nosaltres, els pericos, pesen uns prejudicis característics de col·lectius minoritaris. Titulars posant l’èmfasi en el genèric “l’afició de l’Espanyol…” en lloc de “dotze aficionats de l’Espanyol…” deixen en evidència que sobre tots nosaltres pesa la presumpció de culpabilitat. Que de la mateixa manera que els racistes escampen mentides sobre l’acumulació d’ajuts socials de la població migrada, alguns mitjans fan el mateix sobre el feixisme, el racisme i la violència dels seguidors pericos. I que sigui Javier Tebas, un orgullós votant de Vox (partit feixista, homòfob i xenòfob), qui ens vulgui donar lliçons de respecte és una mostra de com es banalitzen determinats problemes. Perquè criticar els crits de dotze energúmens és gratis, defensar la igualtat efectiva i els drets de tothom, no.
La sanció a l’Espanyol serà la torna de la del Rayo. Per culpa de dotze mal educats i de la coincidència en el temps. No serveix de res entrar en greuges comparatius (la pallissa d’ultres de l’Athletic a un seguidor de l’Espanyol, la baralla entre ultres del Barça i del València, els insults a Jarque, la pancarta racista contra els xinesos vista fa tres anys…). Els fets son incontestables i cal donar exemple. Confiem que la reacció impecable i exemplar del club (malgrat la tebiesa de diumenge producte del buit de lideratge institucional) minimitzi els efectes per a un equip que necessita tot el nostre suport per acostar-se a aquesta miraculosa i complicada lluita per la salvació.
