El Rajoy de fa quatre dies i el Rajoy d'ara
El poder transforma les persones, però no hauria de canviar el discurs dels polítics. Almenys no ho hauria de fer a la velocitat en què s'ha produït a Espanya amb el president Mariano Rajoy. Un canvi tan sobtat i radical resulta difícilment explicable: només pot ser fruit d'una ocultació deliberada, d'un càlcul electoralista. Amb l'espectacular collita de vots al sac, Rajoy ha començat a destapar les seves verdaderes intencions.
Al·legar que desconeixia la xifra real del dèficit públic és poc creïble. Eren moltes les veus que fa mesos que afirmaven que se situaria per sobre del 8%. Malgrat això, va seguir assegurant fins a l'últim minut, de fet fins al mateix discurs d'investidura, que no apujaria impostos. També va seguir donant suport fins al final als presidents autonòmics del PP en la seva pretensió d'aconseguir un ajornament en el compliment del dèficit. Fins i tot va donar suport al govern de Catalunya en la seva justa demanda per cobrar els 759 milions de la disposició addicional tercera de l'Estatut, uns diners que ara ha negat.
Un cop investit president, Rajoy ha girat el seu discurs com un mitjó. S'ha posat la disfressa d'estadista i per art de màgia ha oblidat el que deia fa quatres dies. El líder de l'oposició que havia acusat Zapatero d'actuar frívolament en contra de les seves pròpies paraules, està fent el mateix. I ho fa en un temps rècord. La situació era tan greu un any, sis mesos o un mes enrere com ara, però llavors l'avui president només deia al seu públic el que volia escoltar.
Ha apujat els impostos i els culpables de la situació són les autonomies. La insistència a assenyalar-les com a responsables del desviament del dèficit forma part d'aquest funambulisme polític. Rajoy oblida amb la mateixa insistència que el 80% del dèficit surt de l'Estat mentre que els governs autonòmics, sobre els quals a més descansa l'estat del benestar, només són responsables del 20% i, per postres, en el cas de Catalunya amb un dèficit fiscal endèmic.
