Rajoy no escolta l’oferta de diàleg i entra també en terreny desconegut
El president de la Generalitat, fidel al seu compromís, va llançar ahir una última oferta de diàleg al govern espanyol en resposta al requeriment previ a l’activació del 155. Puigdemont va deixar clar que la independència encara no ha sigut proclamada pel Parlament i, a continuació, advertia que ho farien si no s’aturava la intervenció de la Generalitat. L’executiu de Mariano Rajoy no es va prendre ni la molèstia de llegir atentament la carta i es van agafar al que consideren una amenaça per tirar endavant l’aplicació del famós article 155 de la Constitució, que habilita Madrid a prendre mesures que obliguin les autoritats catalanes a acatar la legalitat establerta.
Rajoy negocia aquests dies amb el PSOE i Cs els termes de la suspensió de l’autonomia. El president espanyol no vol fer sol aquest pas perquè per a ell també és “terreny desconegut”, l’expressió que va utilitzar Artur Mas a l’inici del procés sobiranista. De fet, el PP era partidari d’una intervenció llarga en el temps, que els permetés afrontar les eleccions en més bones condicions (sense TV3 i amb el control absolut de la Generalitat), però el PSOE i Cs, potser conscients de la resistència que oferiran les autoritats catalanes, prefereixen una acció quirúrgica, limitada en el temps, i que acabi en poc temps en comicis.
El cas és que Madrid comença a valorar la dificultat objectiva que té exercir el control directe d’una administració de la dimensió de la catalana, amb la majoria parlamentària i una part majoritària de la població en contra (els vots del PP, el PSC i Cs van sumar el 39% el 27-S i el 40,4% el 26-J). A més a més, ja hi ha hagut agents econòmics internacionals, com l’agència de qualificació Moody’s, que han advertit que aquesta mesura no apaivagarà el conflicte sinó més aviat el contrari, i que va en la direcció contrària de recuperar una certa estabilitat.
Rajoy ha actuat en tot aquest conflicte amb una incapacitat notable, ja que sempre que n’ha tingut l’oportunitat ha actuat més com un piròman que com un bomber. Aquesta estratègia amenaça la mateixa economia espanyola i s’ha convertit en un maldecap per als socis europeus, que tot i donar-li suport, li demanen una solució ràpida. Però quina solució pot oferir algú que no arriba ni a entendre l’abast del problema?
