La mort de dos agents rurals a mans d’un caçador, presumpte autor dels trets, que segons ha avançat el conseller d’Interior no tenia llicència per utilitzar l’arma, encara que sí que en tenia per utilitzar altres tipus d’armes, sembla que ha reobert el debat sobre si els agents rurals han de ser, o no, un cos permanentment armat.

Es tracta d’un debat enverinat per interessos diversos que ni es pot sostenir en calent ni es pot desviar del nucli de la qüestió, que no és altre que l’ús d’armes per part dels ciutadans, no pas dels agents rurals. La qüestió no és si els agents rurals han de treballar armats, sinó en quines condicions una persona ha de poder disposar d’una arma. Malauradament, la causa eficient i diabòlica del tràgic succés d’Aspa és l’ús indegut d’una arma de caça per part del presumpte autor, no pas que els agents no estiguessin armats.

per la via de la dissuasió acabaríem justificant la lliure tinença d’armes, que esdevindria la primera barrera de protecció enfront de la delinqüència

Vegem primer la qüestió que no és. Els agents rurals són policia administrativa i agents de l’autoritat en el desenvolupament de les seves funcions. De fet, la llei 17/2003, de 4 de juliol, del Cos d’Agents Rurals, estableix, a més, que podran portar una arma reglamentària quan acompleixin funcions que ho requereixin, una qüestió que encara està pendent de desenvolupar mitjançant el corresponent reglament. Amb tot, les seves funcions són essencialment de vigilància, inspecció i col·laboració en la gestió d’espais naturals, d’investigació d’infraccions i d’informació i assessorament. És així que la necessitat d’ús d’armes per a aquestes funcions és accessòria, i pràcticament excepcional, i en cap cas es pot argumentar que les armes tenen ordinàriament un “caràcter dissuasiu”. Si les armes tinguessin un efecte dissuasiu també hauríem d’armar altres agents de l’autoritat en funcions de policia administrativa: els inspectors d’Hisenda, o de treball, o de sanitat. Més encara, per la via de la dissuasió acabaríem justificant la lliure tinença d’armes, que esdevindria la primera barrera de protecció enfront de la delinqüència: que els ciutadans posseïssin armes de manera generalitzada faria que els delinqüents s’ho pensessin dos cops abans d’actuar. Llàstima que l’experiència dels Estats Units d’Amèrica demostra que la pretesa dissuasió no és tal i que, en realitat, genera més i més morts, fins i tot en esglésies, campus universitaris i escoles. Les llàgrimes d’Obama en compareixences a causa de fets luctuosos derivats de la tinença generalitzada d’armes en donen fe. Afortunadament per a tots nosaltres en aquest àmbit, aquest no és el país del Sr. Trump.

La resposta ha de ser, sobretot, un control rigorós i molt especial de la capacitat psicològica dels sol·licitants de llicència

Vegem ara el que efectivament és. L’ús d’armes, a casa nostra, està sotmès tant a la llicència preceptiva que ha d’obtenir l’usuari com al control de la guia o documentació de la mateixa arma. En comparació amb altres països, afortunadament els incidents amb armes (de caça o d’altres) són excepcionals, i els homicidis encara més. En el dramàtic cas que ens ocupa, la pregunta hauria de ser: què ha fallat en el control administratiu de l’arma i del seu usuari?, quines responsabilitats se’n deriven? Evidentment, és el paper de la justícia aclarir-ho, encara que no podem obviar el paper que hi podem tenir tots plegats: un enfocament serè d’un fet dramàtic que té el seu origen en una disfunció administrativa. La resposta no pot ser, de cap manera, l’increment del nombre d’armes en circulació “dissuasiva”. La resposta ha de ser, sobretot, un control rigorós i molt especial de la capacitat psicològica dels sol·licitants de llicència, que és, normalment, la baula més incontrolada -i tan mercantilitzada almenys com el carnet de conduir- del procés d’autorització, atès que la intervenció d’armes a càrrec dels cossos de seguretat normalment funciona de manera adequada. La resposta ha de considerar més a fons, també, la verificació continuada en el temps de la capacitat psicològica dels posseïdors d’armes mitjançant controls més eficients i continuats. La resposta preventiva i d’autocontrol ha de considerar també el paper dels col·lectius d’usuaris, dels caçadors, però fins i tot dels comerciants d’armes. La resposta ha de ser, en resum, la millora dels mecanismes de control administratiu: les armes les carrega el dimoni i és precisament en els detalls -administratius- on trobem també el dimoni.