Rectors i rectores més ben acompanyats

Les nostres universitats encara estan lluny d’aplicar fórmules de governança eficients que reconnectin universitat i societat

Sembla que revifa el debat sobre política universitària. Si no recordo malament, el darrer debat sobre governança -almenys als mitjans- es va produir el 2010, quan els presidents dels consells socials de les universitats públiques catalanes van plantejar deixar el govern de la universitat en mans d’un professional aliè a l’àmbit acadèmic nomenat pel Parlament. Ara el Llibre blanc sobre educació de la CEOE proposa que els empresaris participin en el disseny dels títols universitaris al costat del ministeri i els rectors i rectores, i reclama desgravacions fiscals per als qui optin per un centre privat en l’educació obligatòria. També recentment un economista català denunciava la solitud dels rectors a l’hora de reivindicar que s’augmenti la despesa universitària de la Generalitat, i es preguntava si realment la societat catalana considera aquesta despesa prioritària, més quan la competitivitat deriva de la innovació i la transferència de tecnologia, que requereixen -segons ell- més inversió de la Generalitat. I encara més recent: a Andalusia prometen universitat gratuïta per als bons estudiants. Una altra cosa serà qui la paga i com.

Benvingut l’interès per participar en la millora de la universitat, sense perdre de vista que és cosa de tots. Aquesta participació ja es produeix en els consells socials, encara que sense gaire empenta a causa -a parer meu i entre altres motius- de la genètica corporativista que ofega la universitat pública, la patronal, els sindicats i les nostres institucions. No són la patronal, ni els sindicats, ni les quotes partidistes els que han de ser presents en la governança de la universitat: és la societat civil. Participar-hi vol dir aportar coneixement, recursos i influència en benefici de la funció social de la universitat (la “quarta missió”), però també de les altres tres: docència, recerca i transferència de tecnologia. Els països exitosos en política universitària ho són perquè les seves universitats són una prioritat del país, però també perquè els seus universitaris se saben obligats a connectar amb la realitat per tal de generar un cercle virtuós.

No és una bona idea que les titulacions universitàries les dissenyin ni el ministeri, ni els rectors i rectores ni, encara menys, els empresaris: les ha de dissenyar la universitat

Les nostres universitats, en general, encara estan lluny d’aplicar fórmules de governança eficients que reconnectin universitat i societat. Una prova més d’això és la petició de la patronal. No és una bona idea que les titulacions universitàries les dissenyin ni el ministeri, ni els rectors i rectores ni, encara menys, els empresaris: les ha de dissenyar la universitat. Això sí, ho ha de fer amb el focus posat en les seves funcions, entre les quals no hi ha d’haver ni l’interès corporatiu injustificat, ni l’autobombo, ni la desconnexió amb la societat i la competitivitat del país. Per la banda de l’empresa, tampoc no es lícit esperar que l’esforç econòmic de les quatre missions de la universitat recaigui únicament en el pressupost públic, i menys quan els resultats de la universitat afavoreixen directament el teixit empresarial. És cert, però, que potser això no és percebut del tot. Per exemple, sorprèn que la patronal reclami desgravacions fiscals per als qui optin per un centre privat en l’educació obligatòria, i encara més quan els impostos que, suposadament, paga de més algú que no ha fet servir el sistema públic en l’ensenyament obligatori i ha optat pel sistema privat li són retornats quan es matricula al sistema universitari públic, que és voluntari i altament subvencionat (al voltant del 80% del cost real). Si la petició de la patronal fos acceptada i els serveis públics entressin en un model de desgravació per no ús, molts podríem reclamar la nostra part dels diners destinats a subvencionar la formació contínua que no hem usat.

La inversió en universitats i en transferència de tecnologia no és només una qüestió pública, també és responsabilitat privada i de la mateixa universitat

I encara més: malgrat que la formació universitària ha de tenir un vessant professional innegable i que no seria acceptable -ni legal- que la universitat renunciés a la seva funció de generació global de coneixement, cal reclamar també el suport de la societat i les empreses als estudis que s’anomenen falsament “no professionals”. Només cal veure la potència de les accions de suport, per exemple, de la societat civil anglesa, nord-americana o alemanya a tot tipus d’activitats universitàries per intuir que encara estem molt lluny d’una situació normalitzada.

Certament, els nostres rectors i rectores estan molt sols, o podrien estar molt més ben acompanyats, sobretot si es prengués consciència que la inversió en universitats i en transferència de tecnologia no és només una qüestió pública, també és responsabilitat privada -del conjunt de la societat- i de la mateixa universitat, que està obligada a generar riquesa i, possiblement, podria fer més per resultar atractiva a les empreses.

Més continguts de