Ramon a les portes
El Ramon de qui parlo és Ramon Llull, per descomptat. La seva obra i la seva figura indomables il·luminen la nostra cultura des de fa set-cents anys, i ens il·luminen a tots.
Ara començarà un any dedicat a la seva memòria, amb la participació del govern de Catalunya (en funcions) i el de les Illes Balears (que fa el que pot), així com de sectors importants de l’Església. No tots, perquè al bo del Ramon encara se li retreuen pensaments excessivament heterodoxos.
Però bé, combreguem o no combreguem amb ell i amb les seves idees, que ara com ara ens queden molt lluny, Ramon Llull va ser el primer i el més eminent dels nostres escriptors, i m’agrada afegir que era mallorquí. La importància de la seva obra és equiparable, per la seva fondària filosòfica, a la d’un Giordano Bruno, i per la seva qualitat literària a la d’un Chaucer, sense exagerar gens ni mica. Entre ell, i més tard Ausiàs March i Joanot Martorell, crec que no podem dubtar que varen situar la cultura catalana al centre del seu temps, tant pel que fa a qualitat com pel que fa a perdurabilitat.
Ponderar una figura i una obra com la de Llull en l’espai exigu d’un article com aquest seria un intent no tan sols fútil, sinó ridícul. Em limito a donar testimoni que un dels millors professors que vaig tenir mai, Damià Pons, me’l va donar a llegir per primera vegada, i que ben justificadament ell s’enfadava molt quan no concedíem prou atenció al místic de Randa, fins al punt que ens feia preguntar-nos què tenia aquell tal Ramon per tensionar (com es diu ara) les nostres classes d’aquella manera.
Avui jo no sóc ningú per predicar sobre Llull com ho feia Damià Pons amb nosaltres, però sí que puc dir sense cap mena de dubte que el Llibre d’amic e amat és un dels textos més bells que he llegit en la meva vida, i que em sembla accessible per a tota mena de públics. També en la versió de les Perles de Jacint Verdaguer o en el disc Amic, amat de Maria del Mar Bonet.
Es tracta d’un llibre, com sap o hauria de saber tothom, format per tres-cents seixanta-cinc textos breus, pensats per ser meditats cadascun durant un dia de l’any. Em quedo amb aquest: “Si no ens entenem per llenguatge, entenem-nos per amor”. És una d’aquestes idees que seran vigents per sempre.
Tot el temps que dediquem a llegir Llull serà temps guanyat, i ben guanyat. Cadascuna de les verses, com ell en deia, del Llibre d’amic e amat encara és capaç de donar sentit no tan sols a cadascun dels dies de l’any que està a punt de començar, sinó a cadascun dels dies de la nostra vida.
Tenim un any al davant per commemorar el seu llegat, i hauríem d’aprofitar-lo. Ramon Llull és viu, absolutament. Estiguem nosaltres vius per estar a la seva altura.
