República del bé comú

El projecte pel qual he perdut la llibertat s'ha de reconèixer sempre obert, permeable i inacabat

Vivim un context canviant i de provisionalitat, on aprendre a fer bones diagnosis i gestionar la incertesa resulta fonamental. La política ha de guanyar capacitat estratègica i saber construir respostes, aprenentatges i alternatives als errors propis i a les dificultats imposades. La formació de nous governs a Espanya i Catalunya ha obert una nova fase de la relació entre el sobiranisme i l’Estat, i ha fet encara més evident que som en un trajecte de llarg recorregut.

En aquest nou escenari, la mà estesa al diàleg incondicional que ha ofert Catalunya hauria de ser interpretada per Espanya com una oportunitat de trencar la lògica d’una història de desencontres. En col·laboració, com dos subjectes capaços d’acordar la manera en què decidim el nostre futur. És evident que l’Estat té un problema amb la seva democràcia, amb les seves identitats i amb les seves sobiranies, que ha d’afrontar sense més dilació. Indefugiblement, i de nou, caldrà escatir si està disposat a fer-ho i a entendre que la repressió no ha resolt res, ni ho farà mai, i que tard o d’hora haurà d’arribar la solució democràtica.

Tanmateix, aquest és un repte enorme i la tensió, la confrontació i el desgast persistiran en el temps. Però cal seguir serenament determinats amb les nostres conviccions, convençuts que cal contraposar políticament la nostra proposta amb la d’un Estat que segueix sense definir-ne cap i que fins ara només ha sabut imposar. La centralitat política a l’Estat ha estat ocupada per una concepció i un projecte nacional de caràcter essencialista, que tractava de condicionar la identitat i les actituds polítiques i culturals de la ciutadania en la defensa d’una idea de nació espanyola donada, impermeable i estàtica. Les persones hi eren enteses més com a instruments que com a protagonistes. Una concepció que els darrers mesos, davant les dificultats, ha guanyat també cert espai en el sobiranisme, amb la recuperació d’accents tradicionalistes en clau de resistència, però que només li poden comportar la reducció del seu abast.

L’independentisme necessita més que mai créixer i no recloure’s en ell mateix

L’independentisme necessita més que mai créixer i no recloure’s en ell mateix. Guanyar una majoria indiscutible és una condició necessària per seguir avançant i, per això, cal intensificar els esforços a Catalunya per mantenir espais de diàleg i llocs de trobada, i evitar la successió de monòlegs que impera avui. La lucidesa, la suma i la força sempre venen del contrast de punts de vista. La centralitat política del catalanisme, que ja és sobiranista, ha ser capaç de seguir construint un projecte republicà, àmpliament compartit, basat en el futur del país. Aquest és el projecte que sempre he defensat i pel qual he perdut la llibertat.

Cal abandonar qualsevol confrontació entre identitats essencialistes per guanyar l’adhesió del conjunt de la ciutadania a la construcció d’un projecte lliure, de caràcter democràtic, multitudinari i popular. Un projecte que exigeixi l’assumpció plena de la complexitat i la diversitat interna del país i que es reconegui permanentment obert, permeable i inacabat. Un projecte, en definitiva, que no és identitari ni nacionalista, sinó que tracta de sobirania política i de posar a l’abast de tothom els atributs de civilitat i ciutadania.

És evident que l’espai polític i governamental, a curt termini, ha de prioritzar el diàleg i la cohesió, la protecció de l’autogovern i les institucions, proporcionar la màxima protecció als drets i llibertats de la ciutadania, i expressar solidaritat amb els afectats per qualsevol tipus de repressió o vulneració de drets. Però més enllà, és essencial que aquest projecte republicà depassi el simbolisme i s’ompli de contingut i de futur.

En tot cor republicà hi ressonen valors bàsics per bastir una convivència digna, cohesionada i orientada al progrés. Llibertat, igualtat i solidaritat no són només boniques paraules, sinó que hem de saber fer-ne la pedra angular del país que construïm. Tan sols si sabem dibuixar un horitzó ampli, en què tota la ciutadania s’hi vulgui reconèixer, serem capaços de fer-lo realitat. Amb la mirada en aquest horitzó i amb la determinació dels que només busquen el bé comú, hem de continuar fent, passa a passa, el llarg trajecte que ens hi durà.

Més continguts de