El Raval, el Salt de Barcelona
Fa uns dies, al programa de Sílvia Coppulo de Catalunya Ràdio, Rosa Gil va dir una cosa terrible. Deia: "No diré que hem perdut la batalla, això no, però el Raval se l'ha quedat la població musulmana". Si algú ha lluitat amb ungles i dents per la dignitat del Raval, és aquesta dona magnífica, la mestressa de Can Leopoldo, una dona que va créixer al barri compartint el carrer amb pinxos i prostitutes, en un paisatge alhora sòrdid i llegendari que recorda amb tendresa. Vull dir que s'estima el Raval amb passió, la Rosa Gil: ha protagonitzat, per no dir encapçalat, tots els projectes i esforços que s'han fet per la convivència. Per això em va sorprendre aquest to seu quasi de derrota. Qualsevol persona que ara mateix vagi a fer un tomb pel Raval no diria que les coses han empitjorat tant. Però si fa no fa el mateix dia vaig llegir, a l'ARA, un tuit de la Mar Jiménez (per cert, brillant fitxatge del conseller Mascarell!) en què s'exclamava de l'extrema misèria del barri, com si estigués deixat de la mà de Déu, que sempre és la mà de l'administració.
La realitat del Raval és molt complexa. No és només un tema d'immigració. A Ciutat Meridiana n'hi deu haver un percentatge semblant. Però a Ciutat Meridiana no hi va ningú que no hi hagi d'anar, malgrat que en recomano la visita perquè és una autèntica favela, això sí, urbanitzada i equipada. La població, molt sud-americana, li dóna un color exòtic subratllat per aquests blocs posats de qualsevol manera en el pendís: el barri quasi no té carrers, només escales i terrasses. El Raval té la peculiaritat que posa el suburbi just al centre de Barcelona. Ciutat Vella ho barreja tot: poder, turisme, centralitat. La barreja és explosiva. Conec joves que hi van a viure, al Raval, atrets per l'evident intensitat del barri, per l'estímul multicultural, per la cosa canalla que encara arrossega: hi duren dos o tres d'anys, en actitud de resistència, i després comencen a fer números per marxar.
El que diu Rosa Gil, i ho diu sense prejudici, és que el Raval és un gueto. Un gueto no pas explosiu, sinó voluntari per les dues parts: la població musulmana, bàsicament paquistanesa, no en surt, i nosaltres no hi entrem. Al Raval això ha passat sempre una mica: un determinat tipus de gent que hi viu no el veus mai en cap altra part de la ciutat. Però ara el Raval ha intensificat el que sol ser un acte reflex de la immigració massiva: encerclar-se, autoprotegir-se, tancar-se. Passa en totes les Chinatown del món, i les trobem simpàtiques i turístiques. També passa al cèlebre barri de Kreutzberg, a Berlín, el barri turc, que sembla de debò un barri turc, i que és l'exemple del que Angela Merkel va explicar com "el fracàs de la multiculturalitat". Que traduït vol dir: la perpetuació dels immigrants com a immigrants després d'una, dues o tres generacions. Aquest és el tema.
El gran què de la immigració són en les expectatives. Deixes de ser immigrant quan et planteges el futur com fa tothom, sense més límits que els teus personals. Això requereix sortir del gueto, sigui mental o real. El problema és que, sovint, les expectatives de la joventut immigrant no són, com les de la família, construir pas a pas un futur, sinó que són de consum immediat. La indolència de molts adolescents, que esperaven -ara ja no- començar a treballar per no haver d'estudiar, era mera impaciència per tenir coses. Mohammed, el noi de Salt la tragèdia del qual va desencadenar els disturbis, lluïa tresors aconseguits amb la seva petita pràctica delictiva: ell era el gest de vantar-se'n. No era pas un noi desemparat. Al contrari: s'hi havien abocat molts recursos socials i educatius i de companyia. Perquè, a Catalunya, a Barcelona i a Salt, i on sigui, s'està treballant molt en termes d'immigració, molt i amb ganes.
Però quan un barri s'especialitza a rebre immigració, s'hi crea un món a part. Ja no podem parlar de cohesió social, perquè la cohesió reclama intercanvi, no pas comunitats tancades. L'efecte és pervers, perquè si l'immigrant es mou com a col·lectiu, les expectatives són exactament les que fan la mitjana del grup; és quan es plantegen la vida com a individus que de debò van endavant i de debò s'integren. Per això quedar-se dins del gueto genera, a la llarga, ressentiment. No és cert que Salt, o el Raval, siguin una banlieue : Catalunya és molt més permeable que no pas el suburbi francès, on els joves són empesos a una terra (identitària) de ningú i, de fet, cremen cotxes per deixar de ser invisibles. El problema en els nostres guetos és que la crisi ho ha fet saltar tot: hi ha misèria, hi ha dolor, hi ha frustració.
L'alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, té un discurs sensible i intel·ligent: és severa, però és empàtica, fa la impressió que els veïns (tots) hi confien. El Raval és el Salt de Barcelona. No hi ha cap conflicte esclatant, el barri està viu, però tots els conflictes hi són, s'hi prefigura la tensió futura. És per aquesta impermeabilitat opaca, per la manca de convivència real, per la desesperança d'una dona tan lluitadora com Rosa Gil. I perquè la realitat hi és, i és molt dura.
