Gaza crida per sobreviure

Els manifestants reunits sota el sol ardent mostren una mena d'esperança resignada

Les cinc dones amb vel feien gestos, confiadament, a altres dones perquè s’acostessin. Volien que s’hi afegissin més veus. Una amiga meva i jo ja havíem sortit de la línia habilitada per a la manifestació i érem a prop dels periodistes i les ambulàncies. Ens hi vam acostar més. Rítmicament, les dones van cantar 'Going back', una cançó de culte del poeta i activista palestí Abu Arab, cosa que va atreure els manifestants cap al seu petit concert. Les dones van proferir crits de lamentació i van cantar una mica més.

Un parell de nens feien salts i cridaven els pocs fragments que se sabien: “Tornaré al meu país. A la terra verda tornaré”. La gent, dos o tres centenars de persones, armades només amb telèfons mòbils, van picar de mans al ritme de la cançó. Érem en una terra de conreu, a la vora de Zaitun, una zona situada a l’est de la ciutat de Gaza, mirant cap als camps verds, més enllà dels cascos i les barreres de sorra dels franctiradors israelians.

Un grup de pallassos amb la cara pintada de blanc i el nas vermell xisclaven sorollosament amb l’entonació ascendent i descendent del dialecte àrab de Gaza i saltironaven per allà al voltant. Un d'ells va agafar un micròfon davant d'una càmera de televisió i va començar a imitar els corresponsals de notícies, articulant amb determinació paraules inintel·ligibles, com si fossin reals.

Això va ser el dia 1 d'abril. El 30 de març, el primer dia del que havia de ser una llarga seguda pacífica, els soldats israelians havien disparat contra una altra multitud, d'uns 30.000 palestins, que s'havien reunit a la frontera per commemorar l'assassinat el 1976 de sis ciutadans palestins d'Israel durant una protesta més per l'expropiació israeliana de terres àrabs. Almenys 15 manifestants van ser assassinats la setmana passada.

Van ressonar un seguit de trets, però no el van tocar. “No volen matar un altre activista discapacitat”, va dir un dels periodistes

L'1 d'abril la gent va formar una filera a uns 200 metres de la tanca que els separava dels soldats israelians. Uns palestins vestits de paisà impedien que la gent s’hi acostés més, però no van poder evitar que un home en cadira de rodes entrés a la zona de perill, entre la gent i la tanca.

Quan hi va entrar, van ressonar un seguit de trets, però no el van tocar. “No volen matar un altre activista discapacitat”, va dir un dels periodistes. Es referia a Ibrahim Abu Thuraya, que havia perdut les cames (segons sembla, en un atac aeri israelià del 2008) i va rebre un tret al cap durant una manifestació a Cisjordània, el mes de desembre. “Si no, ja l’haurien matat fa estona”, va afegir el periodista referint-se a l'home de la cadira de rodes.

Es van produir més ràfegues de trets, sobtades i fortes. Els manifestants es van ajupir. Quan es van adonar que el que havien disparat era un gas lacrimogen, es van aixecar. Unes línies de fum blanc es van dibuixar al cel blau i després van caure a terra; un núvol baix va envoltar l’home que anava amb la cadira. Al cap d’un moment, els ATS es van afanyar a ajudar-lo. L'1 d'abril, segons el ministeri de Salut de Gaza, onze persones van resultar ferides en diverses manifestacions de la franja de Gaza.

Una de les dones que havien proferit els laments, amb els ulls negats de llàgrimes, va dir: “Almenys, aquesta marxa ens uneix. Som homes i dones de tots els orígens”. Efectivament, semblava haver sorgit un sentiment d'unió entre la petita quantitat de gent reunida davant dels franctiradors israelians, que continuaven a l’aguait. “No és una marxa per tornar a la nostra terra en aquest moment. És una manera de parlar i fer sentir les nostres veus”, va dir la dona. Darrere dels manifestants, a l’abast del visor dels franctiradors, tres nois de 10 a 13 anys jugaven a futbol i xutaven la pilota cap al cel, ben amunt.

Els manifestants reunits sota el sol ardent del migdia van mostrar una mena d'esperança resignada. Com si volguessin dir: no tenim res a perdre-hi, o sigui que venim aquí a cridar amb totes les nostres forces. Alguns sabien molt bé que s’arriscaven a alguna cosa més que a cremar-se la pell i irritar-se la gola; el 30 de març ja els havien ferit. Un home va venir amb crosses i saltava sobre un peu, mentre l'altre peu li penjava d'una bastida de tubs i cargols metàl·lics.

Vaig deixar la manifestació pensant en la resta de Gaza: colpida per la guerra des de fa anys, les fronteres tancades i les infraestructures finançades per les Nacions Unides en ruïnes. Vaig pensar en els nens del meu barri que juguen a futbol en el que era la planta baixa d'un alt edifici d’habitatges, amb columnes de formigó nues i unes barres de ferro que en sobresurten com si fossin públic. I vaig pensar: una vegada més, la ferida Gaza ha sortit a protestar i a cridar per sobreviure.

Més continguts de