L’OBSERVADORA

Realitats paral·leles

VISITA A LA PRESÓ. Mas d’Enric és una presó semblant a la de Lledoners, nova i freda. Carme Forcadell apareix impecable a l’altra banda del vidre. Fa molt de fred i arriba amb abric i bufanda, que deixa curosament en una cadira. Americana blava i camisa blanca, la seva característica mitja melena perfectament tallada i maquillatge discret. L’expresidenta del Parlament ha decidit mantenir intacta la dignitat institucional i personal; l’aparença externa és important per “apujar l’autoestima”, com s’aplica a ella mateixa i com recomana a les internes. Descriure la seva aparença no és una frivolitat, sinó la lectura del primer missatge a la visitant, una manera de comunicar que no hi ha rendició, que resistir amb dignitat és la seva victòria. Amb determinació explica que no pren ansiolítics ni somnífers, que fa esport, ioga i meditació i que ha conegut els habitants d’un món que li era desconegut, format per “delinqüents que en la majoria de casos també són víctimes”, algunes dones allunyades fins ara de la seva realitat, que en alguns casos ja van néixer en una presó i que fins i tot reconeixen que si no hi haguessin ingressat estarien mortes.

L’expresidenta del Parlament intenta ajudar la resta de presos, especialment es dedica a millorar les condicions de les dones, ja sigui garantint la presència en les comissions de funcionament intern o aconseguint que puguin tenir un assecador de cabells. La seva voluntat és que “el temps passat aquí no sigui en va”.

Forcadell “sobreviu” empresonada des del 23 de març del 2018 i el 14 d’octubre va ser condemnada a 11 anys i mig. El dia de la visita de l’ARA tot just li han comunicat la classificació penitenciària en segon grau; haurà d’esperar l’advocada fins dilluns per “trobar la manera més ràpida per sortir” i veure caminar el seu segon net i visitar la seva mare i els treballadors del Parlament.

Forcadell es reconeix avui més empàtica i diu que ha donat moltes voltes a la tardor del 2017. Afirma que no va “saber llegir la realitat” ni la determinació de la força de l’Estat, i que no tenia prou informació sobre les conseqüències i algunes de les decisions que es van prendre. No té un bon record de les dures sessions del 6 i 7 d’octubre, perquè es va “tensionar el Parlament”, però manté amb fermesa que en una cambra parlamentària s’ha de poder parlar de tot el que els diputats considerin. L’expresidenta del Parlament defensa que va garantir els drets de l’oposició en el debat parlamentari i que demanar un informe al Consell de Garanties no és un dret fonamental dels partits. Està convençuda que és a la presó per haver liderat l’ANC i no per l’acció al Parlament, i avui li reclama a l’Assemblea que “torni a ser lloc de trobada de totes les sensibilitats de l’independentisme”. De la mateixa manera, admet obertament la manca d’estratègia comuna entre els partits independentistes i comparteix el nou posicionament d’ERC, adaptant-se als resultats de l’octubre del 2017 i reconeixent que si els objectius no es van complir caldrà canviar la manera d’actuar.

L’expresidenta del Parlament escriu, però sense la pressió de publicar, perquè considera que per fer una bona lectura d’aquests temps convulsos cal dir la veritat, “ser objectiu”, i aquest és un dur exercici que reclama allunyar-se de l’emotivitat que implica estar tancat a la presó. Quan va entrar a la presó escrivia amb un bolígraf de color violeta i les preses li van preguntar per què. Els va explicar que tenien dret a “escriure el futur amb tinta lila”. També els va regalar unes serpentines que per Cap d’Any van tirar per la finestra. El dia de Nadal, el tió cagarà un boli lila per a cada interna. Quan sortia del mòdul, la funcionària em va donar el meu mentre Carme Forcadell somreia i deia adeu amb la mà per un espiell.

Els de la vaselina

La mateixa setmana Pedro Sánchez amplia l’escenari amb el gran angular per incorporar Bildu a les negociacions d’investidura amb la resta de partits i trucar al president Torra en una tanda amb la resta de presidents autonòmics. Sánchez té ara la responsabilitat de definir la idea d’Espanya a mitjà termini. El PSC d’Iceta està cohesionat per treballar l’acord amb ERC per a l’abstenció que permeti la investidura. Però Sánchez encara ha de demostrar qui és políticament, envoltat per presidents autonòmics propers al Pleistocè, ja sigui Lambán i el presumpte “supremacisme” del PSC o García-Page i la “vaselina”. El PSC té ara la responsabilitat de demostrar si els socialistes tenen algun projecte federal o si simplement ells també en sortiran derrotats. Si l’oferta és el bucle, la deslleialtat i una reforma estatutària només guanyaran una mica de temps, però no una solució estable al conflicte actual.