18/04/2012

Reblar el clau a la crisi

4 min
Reblar el clau a la crisi

Ala vida es poden tenir dues actituds: veure el got mig ple o veure'l mig buit. Igualment, sempre es poden posar tots els problemes dins d'un mateix sac, o bé optar per omplir el cabàs de les coses bones per separar-les de les dolentes.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Començo omplint el recipient del més negatiu, que és alhora el més conegut. La crisi se'ns menja, la situació empitjora setmana rere setmana. Les eleccions generals i la cantada victòria del Partit Popular apuntaven a un canvi de rumb i una certa esperança de recuperació, però no ha estat així. Els pressupostos generals de l'Estat han patit l'ajustament més important de la democràcia: hi ha hagut una retallada mitjana de prop del 17% i fa poc s'hi ha afegit l'estalvi de deu mil milions sobre sanitat i ensenyament.

De tota manera, el problema més greu que ens assetja és l'atur. Mentre que al mes de febrer la desocupació als països de la zona euro va pujar una dècima, l'augment a l'estat espanyol va ser el triple, i l'atur es va situar en el 23%. Aquestes xifres són encara més frustrants quan ens fixem en els joves: el 50% dels menors de 25 anys no tenen feina.

Les relacions Catalunya-Espanya són cada cop més agres i sembla que han entrat en un camí sense retorn. Que no ens entenem ja no és només una qüestió ideològica sinó també de sensibilitat. Ens passa com amb les relacions personals: no parlem el mateix idioma ( nunca mejor dicho ). Les aspiracions de Catalunya es veuen permanentment deslegitimades i coartades.

Les institucions perden credibilitat. Qui ens havia de dir que en un sol any el prestigi de la casa reial estaria sota mínims: des dels escàndols econòmics d'un gendre fins a l'accident evitable d'un nen i el penós episodi de la caiguda del monarca (en sentit literal) mentre caçava elefants. Però tampoc no en sortirien gaire ben parades la política, la justícia, el món empresarial o la banca, per citar-ne algunes.

Si em poso a omplir el cabàs de coses bones no hi ha dubte que costen més de trobar, no tan sols perquè últimament escassegin, sinó perquè són poc populars i la premsa no s'atura a parlar-ne.

Un dels fets més positius és que hem aconseguit aturar la febre consumista que ens havia envaït. Avui som capaços d'entendre que no cal gastar tant per ser feliços, que moltes de les coses que ens semblaven imprescindibles són supèrflues.

S'han recuperat valors que havien quedat adormits, com el de l'esforç personal, la creativitat, el valor de les petites coses i, en definitiva, tot el que ens acosta a una concepció més humana de la vida. De fet, si bé sempre hem defensat que els catalans som austers però molt solidaris, els últims temps s'ha posat de manifest la gran capacitat de la societat civil de fer front comú a nous problemes: els desnonaments, les retallades, les injustícies...

El treball torna a ser un bé preuat, s'ha reduït considerablement l'absentisme laboral i ha augmentat la responsabilitat individual.

A poc a poc, els valors ètics tornen a aflorar en la vida pública. Avui no s'entén l'assumpció d'un càrrec d'alta responsabilitat pública o privada sense un important compromís personal. De fet, assolir un cert càrrec ja no s'associa a la idea de bicoca, perquè comporta uns riscos i una avaluació estricta i continuada. Qui accepta en aquests moments un càrrec d'aquestes dimensions, doncs, podem afirmar que ho fa com a mínim amb generositat.

Hem perdut la por a dir que Espanya no ens agrada i que si no va bé hi ha altres solucions. Això ja no és només patrimoni dels independentistes, sinó que una majoria important dels catalans aposten pel pacte fiscal.

Els joves ni-ni han deixat pas a una generació que es nega a viure amb el món que se'ls obre al davant i que està disposada a batallar per canviar-lo. Uns joves menys adormits i més compromesos són, en conseqüència, més lliures. També són més flexibles i més valents a l'hora de buscar oportunitats a l'estranger.

Entre els valors més importants que ompliria el cabàs positiu hi ha l'educació: amb les seves virtuts i defectes, la seva crítica i la seva reforma, en les últimes dècades l'educació ha avançat a passos de gegant, i em refereixo tant a l'educació primària com a la secundària o la superior. Per això em costen d'entendre les declaracions del ministre Wert sobre el sistema educatiu. D'una banda, el ministre té una certa desconfiança en la gestió de l'educació que fan les autonomies, cosa que ja havia manifestat abans d'arribar al càrrec. De l'altra, i fins i tot acceptant que hi ha moltes coses millorables, cal dir que la universitat ha canviat radicalment en els últims 20 anys. En conseqüència, se n'ha de fer una anàlisi amb la profunditat i el rigor que requereix. Jo avui demanaria -com he dit en tantes ocasions- que abans de fer una reforma, abans de nomenar un comitè d'experts (ja no sé quants n'hem tingut), abans de canviar-ho tot de cap i de nou, s'analitzi la situació, s'avaluïn els resultats i que només quan hagi transcorregut un temps prudencial de la reforma, s'emeti un nou diagnòstic. Però tot això ja donaria per a un altre article...

stats