Recrear l'11-S

Aquell dia la meva filla feia quatre anys. La duia en braços tot baixant Remsen Street fins a Brooklyn Promenade. El fum de les torres s'espessia i formava un núvol tèrbol. Els papers de les agències de corredoria cremades voleiaven sobre l'East River sota un cel que ara recordo d'un color blau 11-S.

Els periodistes tenen l'obligació de mirar cap a on va la gent i anar en la direcció contrària. A Clark Street, vaig pujar a un tren de la línia 2. La dona del costat feia esforços per contenir les llàgrimes. Creia que el seu germà era a la Torre Nord. Intentava consolar-la. El metro, un dels pocs que funcionaven, va travessar sota aquell infern en direcció Times Square.

Era el meu primer dia a la redacció com a cap de secció. Feia 10 minuts que era darrere l'escriptori quan, a les 9.59 h, va caure la Torre Sud. L'adrenalina es va activar: l'alquímia del periodisme. Només dos dies més tard, el dolor contingut es va fer impossible de reprimir. Una dona que buscava el marit va penjar en una paret l'ecografia del fill encara no nascut, que hauria de créixer sense el pare. Era horrible.

Els focs encara cremaven, alimentats per l'acer fos sota terra. Van continuar cremant durant setmanes. De tant en tant, el vent portava l'olor acre i dolça de més enllà de Canal Street, que arribava a Brooklyn amb el regust emètic de les restes del que els focs havien consumit.

Això és el que recordo. Una lliçó de l'11-S, deu anys més tard, és que la memòria ens traeix. És canviant; no és científica; és propera a la imaginació, tan diferent de la història com ho es l'emoció de les formes. Quants cops d'ençà d'aquell dia he sentit gent d'arreu del món exposar la seva teoria del que havia passat en realitat, basada en el que creuen haver vist. No hi ha hagut cap teoria de la conspiració prou estrafolària o falsa per deixar de funcionar. Jo mateix he de fer esforços per estar-me'n. Digues-me el teu 11-S i et diré qui ets.

Joseph Brodsky va escriure: "Si existeix un substitut de l'amor és la memòria. Recordar, doncs, és restaurar la proximitat". No és pas una mala descripció del que fa el bon periodisme: restaurar la proximitat. Els "Perfils del dolor" que va publicar The New York Times durant mesos després dels atemptats la van endevinar, perquè feia caure per terra, amb la narració d'unes vides úniques i individuals, la fórmula de Stalin: assassina en massa i la pèrdua esdevindrà una mera estadística.

Després, el país va perdre... el rumb. El començament del segle XX va ser una època d'expansió frenètica dels Estats Units. El començament del segle XXI ha estat una època d'acumulació d'indecisions dels Estats Units. El segle americà ha quedat enrere, el segle present encara busca el seu epítet entre els noms dels països emergents. Quin és el paper d'aquells atemptats en la nova configuració del món i quina part d'aquest procés s'ha d'atribuir als corrents inexorables de la història és una pregunta encara oberta.

Jo diria que el canvi en el poder era inevitable, però l'11-S i l'atzar el van accelerar. Les paperetes mal perforades de Florida hi van ajudar. Els Estats Units tenien un president accidental. Va conduir el país a dues guerres sense preparar-lo per al sacrifici. La seva probitat no admetia dubtes. La irresponsabilitat era solidària de la convicció, una combinació nefasta. L'autoengany engendra la perdició. Les guerres van matar gent. Wall Street feia víctimes. La consigna dels nord-americans exhausts era "Tant se val"; amb el temps tot es va ensorrar.

Aquest és el caldo de cultiu de les ideologies extremistes. Hi ha d'haver un enemic intern. Cal trobar bocs expiatoris, acabar amb el pactisme. L'efecte més devastador de l'11-S ha estat la polarització dels Estats Units i l'odi incubat.

L'interès nacional ha quedat enrere de la venjança i el fanatisme desenfrenat. És la manipulació de la memòria -no la rememoració exacta- el que ha fet que l'atac d'un grup de musulmans fanàtics servís com a base per a l'intent grotesc de prohibir la xaria a diversos estats dels EUA i per fer figuracions difamatòries sobre el president Obama i l'islam.

Aquests deu anys tenen una coda: l'esperança. S'han aixecat centenars de milers d'àrabs per reclamar la dignitat i la llibertat, que els negaven de temps ençà. Les tiranies cleptocràtiques sota les quals els tocava viure eren factories del fanatisme que representa l'11-S; la hipocresia del suport occidental d'aquestes tiranies era una gran eina propagandística per als terroristes. Com han après darrerament els Estats Units, els canvis són difícils. No serà senzill per al món àrab. Però en aquesta transformació, es perfila una resposta constructiva a l'11-S.

En un d'aquells bocins de paper que voleiaven sobre l'East River hi vaig trobar aquestes paraules escrites per a la meva filla: "Me'n vaig d'aquest món el dia del teu aniversari. Recorda el que veus en aquest moment. Pren-ne nota. Això és el que fa l'odi. Tira endavant. Guia't per l'amor. Busca la comprensió. Tot és possible. No sé si Déu existeix. Per a la seva reputació, potser seria millor que no".

Aquella nena petita és ara una adolescent amb un peu a l'edat infantil i un altre a l'edat adulta. Abans deia que el seu aniversari era famós, però ella no. Deia que el seu aniversari era el dia de la caiguda de les torres. Ara no diu res. Sembla assenyat. Ja hi ha prou soroll. El silenci és la rememoració.

Mai no li vaig donar aquella nota d'una ànima difunta, perquè, de fet, només va existir en la meva imaginació.