14/02/2012

Recursos humans

2 min

Sembla mentida que faci només cinc anys. Cinc anys d'aquella hora llarga entomant les preguntes d'un parell d'executius amb ínfules que semblaven més interessats en el seu escot que no pas en el currículum que tenien a les mans. Cinc anys d'aquella entrevista incòmoda i a estones absurda contestant coses tan pertinents com si festejava o si li passava pel cap tenir canalla. Uns mesos més tard, coses de la vida, algú de l'empresa que sí que s'havia mirat el currículum la va nomenar nova cap de recursos humans. No s'ho podia creure.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Va ser un primer any exultant. Aquells matins frenètics, frec a frec amb l'Ester, que curiosament va entrar la mateixa setmana que ella, contagiant-se mútuament aquella energia que semblava inesgotable, acoblant l'entusiasme encomanadís que injectaven els nous amb l'experiència dels de tota la vida. Ai, sí, aquells matins de te amb llet i entrevistes que acabaven en encaixades de mans o fins tot alguna abraçada espontània i inesperada.

Davant el mirall, mirant de maquillar el tercer herpes d'aquest mes, hi pensa i és com si tot aquell temps d'activitat frenètica no hagués passat mai. No, no és que no s'esperés els moments tensos i complicats. Esclar que sabia que la seva feina comportava decisions impopulars. Però una cosa és haver d'acomiadar els dos gamarussos que la van entrevistar el primer dia i una altra és aquest degoteig implacable. I és que on abans hi havia eufòria i agraïment ara sols queda desencís i derrota. Els dies són ara un dessagnament, un desgavell ple d'esguards incrèduls, sovint des dels mateixos ulls que no fa gaire van agrair l'oportunitat donada.

Avui és només dimarts. D'aquí un quart d'hora, al mateix despatx on van compartir una eufòria que semblava infinita, farà entrar l'Ester i l'haurà d'acomiadar. Demà, més sola que mai, es mirarà al mirall i veurà que té un herpes nou.

stats