CRÍTICATV

Regal de Nadal: el mètode Espinàs

El dia de Nadal al vespre, al canal 33, van emetre Espinàs, l’ofici de conversar, un programa especial que repassava la trajectòria de l’escriptor Josep M. Espinàs, sobretot en l’àmbit televisiu i dels seus programes d’entrevistes. El documental, dirigit per Peté Soler i Josep Mulet, era molt senzill i auster. S’ajustava a aquella televisió tan despullada d’artificis que també (i tan bé) va practicar Espinàs. Peté Soler parlava amb Espinàs a casa seva mentre s’anava esquitxant el documental de fragments dels seus programes i dels centenars de converses que va mantenir amb tota mena de personalitats i gent anònima. L’especial es va convertir en un preciós i inesperat regal de Nadal d’última hora que no volies que s’acabés.

Començant per Espinàs, la televisió va passar a estar transitada per tota mena de personatges interessants: Salvador Espriu, Joan Coromines, Antoni Tàpies, Montserrat Roig, M. Àngels Vallvé, Maria del Mar Bonet, Mary Santpere, Oriol Regàs, Rosa M. Sardà, Salvador Pàniker, Francesc Català-Roca, Josep M. Lladó, Sempronio, Armand de Fluvià, Moisès Broggi, Josep M. Ballarín, Tete Montoliu, Martí de Riquer, Lluís Llach... Cada fragment de conversa provocava a l’espectador unes ganes irrefrenables de recuperar les entrevistes senceres de l’ Identitats, el programa que es va emetre entre el 1984 i el 1994 i que es va convertir en un dels més emblemàtics de la televisió pública.

L’ofici de conversar servia per posar en valor la feina d’Espinàs: la importància del mètode, la plena consciència d’allò que estava fent i per què ho feia d’aquella manera, i la meticulositat. “No m’han presentat mai la senyora Pedanteria”, deia Espinàs a Peté Soler. Va explicar que va rebutjar la idea d’utilitzar una butaca més alta per conversar amb els convidats i va prioritzar un joc entre iguals amb l’única finalitat d’estimular l’interlocutor. “Jo esperava sempre la sorpresa”, recordava. I, certament, trobaves un professional que prioritzava la curiositat per l’altre, “procurant no sentenciar i donant les possibilitats perquè l’altra persona volgués manifestar-se”. La selecció d’entrevistes recollia fragments en què els convidats li revelaven a Espinàs que si havien anat a la televisió era pel desig de conversar amb ell, de manera que el documental, sense embafar amb l’elogi fàcil, destacava el prestigi i la il·lusió que suposava passar per la cadira de l’ Identitats. Les escenes del Personal i intransferible i el Senyals evidenciaven una televisió plena de veritat.

Espinàs va anar explicant, de manera molt natural, sense pretensions, la seva manera de treballar, amb un emotiu final cantant el Clopin-Clopant. Cridava l’atenció la seva obsessió per l’ofici i la despreocupació per la transcendència personal, dues característiques que contrasten amb la tele actual. I és que, de fet, el programa va servir per recuperar una etapa en què la televisió estava transitada per persones intel·ligents.

Més continguts de