Règims autoritaris: Egipte us crida
Els egipcis han iniciat un procés de canvi. Primer a Tunísia i després a Egipte, el poble ha parlat i ha deixat molt clar que no vol viure dominat per un govern autoritari i que està tip de règims que es perpetuen al poder durant dècades.
Al final, la veu del poble serà decisiva. Les elits àrabs, els països veïns d'Egipte i les potències mundials han d'entendre-ho i tenir-ho en compte en els seus càlculs polítics. Els actuals esdeveniments implicaran conseqüències transcendentals per a Egipte, i també per al Pròxim Orient i el món musulmà.
Tanmateix, en els comentaris dels polítics i els mitjans de comunicació es trasllueix molta inquietud. En molts casos s'expressa la por que el moviment popular porti al caos i després a una reacció fonamentalista, amb el consegüent enfrontament entre el món islàmic i la comunitat internacional. Al darrere d'aquesta por s'hi amaga la desconfiança davant el poble egipci i altres nacions àrabs.
El pensament polític convencional sobre el món àrab s'ha basat durant massa temps en una dicotomia falsa: règims autoritaris o bé fonamentalisme, extremisme i terrorisme. Els dirigents d'aquests règims també semblaven convençuts del seu paper com a guardians de l'estabilitat. Al darrere de la façana, però, s'agreujaven els problemes socials i econòmics. L'estancament de les economies, la corrupció generalitzada, la distància cada dia més gran entre els rics i els pobres i una vida de frustració per a milions de joves atiaven el malestar social.
Egipte és un país clau al Pròxim Orient i al món àrab, i a tothom li convé la seva estabilitat. Ara bé, ¿l'estabilitat justifica un estat d'emergència que durant gairebé tres dècades ha suspès tots els drets i llibertats, i que ha donat a l'executiu poders il·limitats i via lliure per a un govern arbitrari? La gent que omplia la plaça de Tahrir i els carrers d'altres ciutats egípcies volia posar fi a la farsa. Estic segur que la majoria detesten igual l'autoritarisme que l'extremisme, sigui religiós o d'una altra mena.
En anunciar la seva decisió de no tornar-se a presentar a les eleccions, Hosni Mubàrak reconeixia que els problemes del país ja no es podien resoldre com fins aleshores. Com a tot el món àrab, amb la seva història tortuosa, la seva cultura singular i el seus nombrosos perills i riscos, la democràcia és l'única manera d'avançar, amb el benentès que el camí és difícil i que la democràcia no és una vareta màgica. Mubàrak hauria pogut tenir un paper en aquesta difícil transició, però no ha estat així. Mubàrak ha fet una aportació indiscutible als intents per arribar a un acord de pau en el conflicte del Pròxim Orient, i té seguidors a Egipte. Jo el conec i sé que té un caràcter fort i molta força de voluntat. Però la majoria d'egipcis han considerat que el procés de transició que va anunciar només era una manera de guanyar temps. I això ho ha de tenir en compte el Consell Suprem Militar, que ha assumit el poder després de la seva dimissió.
L'equació que s'ha de resoldre a Egipte i en altres països del món àrab té moltes incògnites. La més imprevisible és el paper del factor islàmic. Quina funció té dins del moviment popular? Quina mena d'islam en sortirà? A Egipte els grups islàmics han actuat fins ara amb contenció, mentre que fora del país s'han fet declaracions irresponsables i provocadores. Seria un error considerar l'islam com una força destructiva. En alguns períodes històrics la cultura àrab ha tingut un paper capdavanter en la civilització mundial. Les doctrines islàmiques defensen enèrgicament la justícia social i la pau. Un islam que posi l'èmfasi en aquests valors pot tenir un gran potencial. Els processos democràtics i els autèntics avenços socioeconòmics de països com Turquia, Indonèsia i Malàisia donen peu a l'optimisme.
Tots els implicats en la transició egípcia han d'actuar ara amb la màxima responsabilitat i sentit comú. Les conseqüències del que ha passat a Egipte van més enllà del món àrab. N'hi ha que són producte de la regressió posterior a una revolució democràtica popular. D'altres han arrelat a causa d'un entorn comercial favorable i de l'elevat preu dels productes. Molts d'aquests règims han concentrat els esforços en un ràpid desenvolupament econòmic, sovint amb èxit. En un determinat moment, molts observadors van concloure que aquests règims i el poble havien arribat a una mena d'acord: creixement econòmic a canvi de llibertat i drets humans. Tots aquests règims tenen un greu defecte: la distància entre el govern i el poble, la falta de contacte entre l'un i l'altre, que tard o d'hora desemboca en un poder arbitrari que no ha de retre mai comptes. Els dirigents d'aquests països han rebut una advertència. Ara s'hauran de preguntar fins quan pot durar aquest control.
En aquests moments la pregunta inevitable és: i ara què? ¿Mantenir per inèrcia una democràcia falsa que sempre dóna al govern el vuitanta o el noranta per cent dels vots? ¿O decantar-se per una transició que porti a una democràcia autèntica? La disjuntiva és dolorosa, i la segona alternativa representa un repte enorme. Vol dir que es garantirà que hi haurà una oposició real i que s'acceptarà que aquesta oposició arribarà al poder tard o d'hora. A més, sortiran a la llum els abusos de poder, es dissoldran les xarxes corruptes i algú haurà de respondre per tot això. ¿És aquesta la mena de perspectiva que es vol plantejar un règim autoritari?
Cal armar-se de valor i afrontar un canvi real, perquè el poder que no ret mai comptes no pot durar. Això és el que han afirmat amb veu alta i clara centenars de milers de ciutadans egipcis; per la televisió els hem vist les cares. I quan mirem aquestes cares volem creure que la transició democràtica egípcia arribarà a bon port. Seria un bon exemple que el món sencer necessita.
