ESTAT. La sobrerepresentació de l’unionisme en els mitjans espanyols, a més de donar quota de micròfon a una gran quantitat d’opinadors mediocres, i d’inflar la representativitat de xiringuitos semipúblics com ara Societat Civil Catalana, ha estès la falsa percepció que el Procés no només està -com sempre- en fase agònica, sinó també que ho està només per causa dels seus propis errors, i no per la repressió de l’Estat; i que el debat sobre el conflicte català “ja cansa”, cosa en la qual tots podem estar d’acord, però per motivacions diferents. A alguns ens cansa la tossuderia espanyola; a d’altres, la tossuderia catalana. Igualar les pretensions d’uns i altres, com si fos una batalleta de banderes disputada entre iguals, és un dels arguments recurrents de l’esquerra espanyola (i també de la seva franquícia catalana: d’aquí ve que Collboni compari Vox i la CUP). Mentrestant les informacions relatives a Villarejo i companyia passen desapercebudes en els grans mitjans. Si a això hi afegim la narració del judici, en què els agressors de les porres es presenten com a xaiets esporuguits per les mirades d’odi i algun pot de iogurt convertit en projectil, i l’excés de zel de la Junta Electoral, ens trobem amb una bombolla informativa que aïlla de la veritat tot Espanya i la part de Catalunya que s’informa exclusivament a través dels mitjans espanyols.

PAÍS. Per sort, a Catalunya el relat és més divers, i això és fruit d’una tenacitat diària, perquè les dissonàncies -bàsicament TV3, que és la més exitosa font informativa del país- són fiscalitzades amb un especial acarnissament, i difamades per professionals de la mentida com Albert Rivera i Pablo Casado. L’opinió pública catalana té visions diverses a les quals acollir-se, tot i que, elecció rere elecció, queda clar que el mapa electoral català té poc a veure amb el mapa mediàtic, la qual cosa -deixeu-m’ho dir- sí que cansa. S’ha de dir, de tota manera, que la multiplicació de mitjans no convencionals està castigant durament els grans influenciadors d’èpoques passades, defensors a ultrança de l’immobilisme i l’ statu quo. I això és una benedicció per als qui no es volen deixar entabanar amb la cantarella del “proverbial ‘seny’ catalán” i la nostàlgia del pujolisme.

MÓN. Hi ha un tercer escenari mediàtic prou important, que és l’internacional. En aquest terreny, no es pot dir que l’independentisme català estigui trobant aliats autèntics; però sí que es pot afirmar que a Espanya li està caient el prestigi a trossos, no només per la propaganda catalana sinó, sobretot, per la barroera acció de Borrell i de la diplomàcia espanyola en el seu conjunt, que deixa allà on va la impressió d’un Estat (i un PSOE) malhumorat, arrogant, i a la vegada acomplexat per les acusacions que sovint se li fan. La cirereta d’aquest pastís ha estat la demanda d’una disculpa oficial per les barbaritats dels conqueridors del Nou Món, cosa que ha encès els ànims del trifachito i de la premsa patriòtica fins al punt de provocar un incident que amenaça un dels pilars de la política exterior espanyola -les relacions amb Iberoamèrica-. Aquests entrebancs no ens acosten a cap escenari de diàleg o negociació (que és l’única opció viable per al futur de Catalunya), però, ai, que bonic ha estat veure Borrell perdent els papers davant d’un periodista anglès que li pregunta per què Carme Forcadell porta un any a la presó.

Aquestes petites victòries...! Són inofensives però gratificants. I es basen en tenir raó. Les grans victòries, en canvi, venen de la força.