Havia de ser un vespre de noms propis, per una part l’arxiduc, aquí conegut com ‘l’Arxiduc’, nascut el 4 d’agost de 1847 al palau Pitti de Florència com Ludwig Salvator Maria Giuseppe Giovanni Battista Dominicus Raineri Ferdinando Carl Zenobius Antonin, arxiduc d’Àustria, príncep de Bohèmia, d’Hongria i de la Toscana, amb el doble tractament d’altesa reial i imperial (viquipèdia dixit), de qui es commemora el centenari de la mort a Bohèmia el 12 d’octubre de 1915 amb un concert al teatre Principal de Palma. L’altre nom propi era el de Daniel Lozakovitj, nascut a Estocolm l’any 2001, violinista, guanyador de premis i reconeixements per tot allà on passa i que tan sols fa sis anys va començar l’aprenentatge de l’instrument que sens dubte l’ha fet famós o, si més no, conegut, prou conegut pels circuits musicals. El que no sé és si era el moment, l’homenatge, per presentar l’infant prodigi, que ho és, però en qualsevol cas el nom propi que no estava previst i que va presidir la vetllada va ser el de Luis Remartínez, que com deia el pare Fullana tenia un ‘re’ al llinatge i no podia ser altra cosa que músic. No per intuïda va deixar de ser una notícia sobtada i que impregnà el teatre Principal d’un aire luctuós. L’orquestra està trista, va significar Pablo Mielgo, i per això retiraren del programa el 'Wien bleibt Wien', de Johann Schrammel, per massa festiva. El record del director fundador de la Simfònica segur que no permetrà que el vint-i-cinquè aniversari de la seva fundació sigui una festa com caldria, el crespó és massa gran, la tristesa, el seu estendard, però restarà per sempre la seva tasca, el seu llegat, fins i tot més enllà de la seva bonhomia, molt superior al seu amor per la música i molt concretament en la divulgació dels compositors espanyols, mallorquins també, com per exemple Torrandell, de qui va interpretar a Madrid el seu 'Requiem'. En un programa de ràdio, recordo que el conductor va demanar als convidats que triessin una melodia com a presentació, i qui més qui manco va triar noms i composicions una mica solemnes, ell va dur música de Jesús Guridi, a manera de reivindicació, una prova més de la sàvia senzillesa de qui sap molt i ni tan sols ho pretén.
El concert no va tenir gaire quòrum, com si no hi hagués gaire interès més enllà del ‘ja hem complit’ institucional. I institucional va ser la presència sobre l’escenari del vicepresident de Cultura, Patrimoni i Esports, flanquejat per la directora institucional i el director artístic del teatre Principal, per anunciar que havia mort el mestre Remartínez. Ho va fer en castellà, segurament per demostrar, si ens atenem al resultat de les seves tres frases, que aquesta no era la seva llengua, o per ventura era l’emoció del moment, que no dubto. Presència institucional vol dir que surten per la foto i ‘s’escapoleixen’ del concert. Pel que fa a la música, l’esdeveniment era la presència com a solista de Daniel Lozakovitj, per interpretar el 'Concert per a violí i orquestra' en Re major Op. 61, l’únic concert que per a aquest instrument va compondre Ludwig van Beethoven, que es va estrenar el 1806, quaranta-un anys abans del naixement de l’Arxiduc, però que no va tenir gaire èxit en el seu moment, segurament per la innovadora incorporació del major protagonisme de l’orquestra en detriment, per dir-ho d’alguna manera, del lluïment del solista, com per exemple a la 'cadenza' del tercer moviment, on entra l’orquestra amb la mateixa importància del que està interpretant el violí, i que trenta-vuit anys més tard va recuperar el violinista Joseph Joachim a les ordres de Felix Mendelsohnn, per convertir-la en un clàssic indiscutible. Personalitat, seguretat i tècnica la demostrada pel joveníssim violinista amb una orquestra dirigida per Pablo Mielgo pletòrica; el solista acabà amb la 'Sarabande' de Bach com a bis. A la segona part va abaixar la intensitat i des de l’obertura de 'La Favorite' de Gaetano Donizetti fins al 'Tritsch-tratsch polka' tot va ser un ‘passa tu’ que tan sols es pot qualificar de lògic per la trista notícia, pel nom propi que s’havia convertit en protagonista.
