05/03/2012

Repetiu amb mi: "No, we can't"

2 min

El president d'Espanya ha anunciat fa uns dies, amb gran desimboltura, que al cap de l'any en curs hi haurà 630.000 aturats més. Al cap de poc temps, i perquè no en quedés cap dubte, ha advertit també als sindicats que no cal que ni es plantegin de convocar una vaga general, perquè no serviria de res. Advertiment sobrer, perquè els sindicats espanyols (i les seves vagues generals) fa molt de temps que no tenen cap sentit. Però això no treu el punt de coacció que traspua la frase, com en aquelles pel·lícules dolentes de terror en què l'assassí galleja davant les seves víctimes dient-los que ja poden cridar tant com vulguin, perquè tanmateix les té a les seves mans i ningú les sent.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Sigui com vulgui, s'ha de reconèixer que Don Mariano ha après aviat la retòrica que ara es porta entre els dirigents mundials, i que no és altra que la retòrica del tremendisme. No fa gaire el que es portava era just el contrari: la retòrica de l'optimisme i el bon rotllo, l'apoteosi de la qual la va dur a terme Barack Obama amb el seu " Yes, we can ", una frase que, a hores d'ara, el president americà no gosaria repetir ni davant del mirall del lavabo. A l'escala necessàriament reduïda de l'espanyolitat traumatitzada, l'apòstol més rutilant de l'alegria de viure va ser l'antecessor de Rajoy, aquell Zapatero que insistia a pintar-ho tot de color de rosa mentre la realitat s'esbucava al seu voltant. Per això va caure amb l'estrèpit que va caure: per haver dit que no hi havia crisi, per haver afirmat que el sistema financer espanyol era el més sòlid del món i, en definitiva, per haver insistit reiteradament en la idea que tot estava per fer i tot era possible.

Els líders més espavilats, i els seus spin doctors , han pres bona nota que l'optimisme ja no es porta, i que el que dóna imatge de seriositat i solidesa, en temps de misèria com els actuals, és anunciar cada cinc minuts la fi del món. L'eslògan més idoni seria un " No, we can't ", que en altres verbalitzacions es va repetint de manera contínua. No són temps per a res, el carro va pel pedregar i, això sí, la culpa de tot plegat la té el govern anterior.

S'ha de dir que Rajoy es mostra com un estudiant aplicat de la nova retòrica de la fatalitat. "Ningú podrà dir que no governem i que no expliquem", ha dit aquest cap de setmana, després d'haver anunciat que no pensa acomplir els objectius de dèficit que li marca Brussel·les. Traduït, això vol dir: "Ningú podrà dir que no fem el que ens pot valer la reelecció, i que no ens esforcem per tenir tothom ben acollonit". Perquè no tot sigui tan negre, això sí, no es descuida d'apuntar algun motiu d'enjòlit: per exemple, insinuar la voluntat de recuperar Gibraltar per a la glòria espanyola. És el que succeeix quan et passes el dia predicant el " No, we can't ": que, al final, t'has d'empescar alguna cosa, per grotesca que sigui, perquè el personal mantingui mínimament les constants vitals. Aquesta cosa hi ha governants que la troben en Gibraltar i d'altres la troben en l'Eurovegas.

stats