Reptes i riscos d’ERC

Un altre octubre és un risc; una victòria desaprofitada també ho és

PODER. Com diuen els superherois, el poder comporta responsabilitat. ERC acaba de guanyar unes eleccions i es troba en disposició de consolidar o ampliar la seva quota de poder institucional. Això li suposa un guany, però també reptes i riscos. La gestió d’aquesta posició de privilegi no és senzilla, perquè ha de combinar l’ambició del seu objectiu últim -la independència- amb les dificultats del curt termini, en una partida que demana una exacta combinació de ritmes i intensitats. És un joc de tensió i distensió que, encara que s’executi amb encert, pot generar incomprensió en un electorat ja prou desconcertat.

Part del futur d’ERC es juga en la relació amb el PSC i amb Junts per Catalunya. Els socialistes són una referència perquè són el pont necessari amb la Moncloa i perquè, vista la deriva de Ciutadans, és l’únic partit unionista amb el qual és possible un intent de diàleg. I si ERC vol ser partit de govern i contribuir a la cohesió del país, a més de pressionar pel referèndum, ha de ser capaç de gestionar el mentrestant exigint diàleg al govern espanyol i intentant incorporar el PSC -i els comuns, no cal dir-ho- als grans consensos on és possible l’acord (educació, futur de la CCMA, infraestructures...). Això val tant per a la Generalitat com per a l’Ajuntament de Barcelona, i no implica necessàriament acords estables, sinó una voluntat constant de diàleg. Que el radicalisme etnicista de Cs i el PP quedi aïllat és una prioritat de país, tant o més urgent que la unitat sobiranista.

UNITAT. Pel que fa a Junts per Catalunya, ERC ha de superar rivalitats atàviques, ara que se sent electoralment forta. Totes dues formacions comparteixen repressió, presos i exiliats. L’estratègia de fons -i la resposta a la sentència contra els presos- ha de ser consensuada. També amb Puigdemont. S’ha acabat -per fi- la cançó enfadosa de les llistes unitàries, i totes les forces independentistes han de ser capaces de cooperar i competir al mateix temps, com passa arreu. En aquest sentit, però, la trajectòria de l’actual Govern no és un model d’efectivitat ni de coordinació. Es governa a base de simbolisme, sense pressupostos, deixant per més endavant tots els grans reptes pendents. Si Quim Torra no dissol el Parlament a la tardor, ¿ERC podrà responsabilitzar-se d’un altre curs polític eixorc, o s’arriscarà a fer caure l’actual majoria? ¿És possible, un cop superat l’etern cicle electoral, que sorgeixin nous consensos, sense que l’horitzó de l’autodeterminació es difumini rere la boira del dia a dia?

La resposta a aquesta pregunta -i a gairebé totes les preguntes- depèn de factors amb forta càrrega emocional, com la sentència del judici, el futur dels lideratges de Puigdemont i Junqueras i la imprevisible reacció del carrer. L’independentisme està cridat a donar resposta a un gruix creixent de votants, i ha de fer-ho amb més intel·ligència de la que va mostrar l’octubre del 2017.

I si tot es fa molt bé, la Generalitat governa, l’independentisme promou consensos, guanya elecció rere elecció, i finalment supera el 50% dels vots, ¿què passarà? Doncs passarà que Espanya haurà perdut una coartada... i segurament se n’inventarà una altra. Pedro Sánchez es trobarà amb pressions enormes, i haurà de triar entre deixar esclatar el conflicte, la qual cosa seria la perdició d’Espanya, o bé afrontar-lo com un estadista. En qualsevol dels casos, en aquest punt ERC comprovarà que l’èxit electoral demana assumir responsabilitats. Un altre octubre és un risc; una victòria desaprofitada també ho és.

Més continguts de