Requisit no, vestigi

Aquest cap de setmana Pablo Casado ha recalcat la necessitat que la llengua catalana deixi de ser un requisit -per quedar reduït a “un mèrit”- a l’administració pública, a fi que els metges no deixin de salvar vides per culpa de l’integrisme lingüístic dels “nacionalistes”. És un raonament fals, absurd i completament separat de la realitat, però el PP hi insisteix perquè els seus enemics i socis (de moment a Andalusia, aviat qui sap on més) de Ciutadans el tenen activat de manera permanent, igual que els mitjans de comunicació que els són afins (especialment el diari El Mundo hi té molta tirada). L’objectiu és desmuntar la immersió lingüística i qualsevol marc jurídic favorable al català, sigui a Catalunya, a les Illes Balears o al País Valencià.

Tanmateix, que la bel·ligerància contra la llengua catalana sigui una constant, històrica i actual, en el nacionalisme espanyol no ens hauria de dur a situar-la dins la normalitat política. Perquè no ho és, de normal. Fora d’Espanya, no queda cap país del nostre entorn occidental, i encara menys cap democràcia de les que en diem avançades, en què les llengües siguin objecte de debat polític, si més no en termes d’atac o de defensa d’una llengua. Això era propi dels nacionalismes imperials dels segles XVIII i XIX, i de la seva conseqüència nefanda, les colonitzacions del XX. Però els debats polítics han evolucionat en aquest aspecte i tots els països més o menys normals on les llengües minoritzades han sobreviscut a la pressió de les majoritàries han arribat a la conclusió que resulta molt més avantatjós entendre la pluralitat lingüística i cultural com una riquesa a fomentar que no com un problema a combatre. I s’ha entès, per norma general, que estar contra un idioma, el que sigui, és una aberració intel·lectual i una pèrdua colossal de temps i d’energies que es poden invertir en assumptes de més profit.

El nacionalisme espanyol, però, continua enrocat en una visió decimonònica segons la qual les llengües competeixen entre elles com si es tractés de la lliga de futbol, i així segreguen aquells titulars segons els quals “ el español ” és la primera, segona o tercera llengua de no sé què a no sé on, com si això, pel que fa a la utilitat i la vitalitat d’un idioma, tingués cap tipus d’importància. I enrocat també en un prejudici segons el qual el català no és una llengua viva amb una demografia i un nivell d’ús que l’equiparen a la majoria de llengües europees, com ara el danès, el grec, el portuguès, el txec o el finès, per dir-ne algunes. No són conscients que en català es fa (dins Espanya) una literatura tan àmplia i de tanta qualitat com la de qualsevol literatura europea, perquè aquesta literatura -a diferència del que succeeix a la resta del món, on és traduïda, estudiada i valorada-és sistemàticament silenciada als programes educatius i als mitjans de comunicació espanyols. Que faci el que vulgui, aquest nacionalisme espanyol, amb el seu endarreriment. Però almenys siguem conscients que, de normal, no ho és.