Res és de franc

Dimarts passat vaig dinar amb el president d'un important fons d'inversió anglès. Havia vingut a Barcelona per fer-se una composició de lloc sobre la situació política i social amb vista a unes eventuals operacions financeres. En un moment de la conversa, em va dir: "La independència de Catalunya, si no es fa amb molta cura, pot carregar-se l'euro. Sense els ingressos catalans l'estat espanyol és clarament insolvent". Després em va preguntar si Mas havia tingut contactes amb Draghi i amb Merkel sobre aquesta qüestió. L'intrigava especialment, perquè per ell era la prova de la seriositat del president.

D'aquestes paraules se'n pot deduir, primer, una constatació: hi ha gent important a la City per qui la independència de Catalunya és un dels escenaris sobre els quals projectar el futur. No la veuen inversemblant ni forassenyada, la integren com una hipòtesi més de treball, i a més entenen que la càrrega del problema recauria sobre Espanya més que sobre Catalunya. Segon: per si algú ho dubtava, en cap cas serà un procés fàcil, perquè els actors afectats són molts. No només Catalunya i Espanya. Si es pensa que una sortida de Catalunya pot liquidar l'euro per insolvència d'Espanya, podem deduir fàcilment que Espanya farà tot el que pugui per evitar-ho -ho faria en qualsevol cas- i, sobretot, que Europa no estarà gens interessada que això passi, perquè la ruptura de l'euro és una línia que ningú vol creuar i perquè la reacció instintiva dels grans estats serà protegir-se entre ells. És a dir, que els governants europeus no posaran les coses senzilles.

És de sentit comú, però donada la lleugeresa amb què s'ha anat estenent la idea que la independència està a l'abast de la mà i que, assolida una majoria favorable -cosa que encara s'ha de demostrar-, tot serà bufar i fer ampolles, és bo advertir que res, i menys la independència, és de franc. No fos que una vegada més amb l'aparició els primers obstacles seriosos es passés de l'entusiasme a la frustració.