14/02/2011

Resistents De debò

2 min

No hi ha dubte que la caiguda de Mubàrak i el seu règim a Egipte és, d'entrada, una molt bona notícia, però, com gairebé tot a la vida, es pot mirar de diverses maneres. Per exemple, podem veure-hi un triomf de la voluntat col·lectiva i les ànsies de llibertat i progrés d'un poble que, durant aquests trenta anys de dictadura, havia patit una involució espectacular: tant en l'àmbit polític com en el religiós i el social. Però també hi podem veure un exèrcit que acaba de donar un cop d'estat per obtenir el poder, amb la involuntària però agraïda col·laboració dels resistents de la plaça Tahrir i el vistiplau necessari dels Estats Units d'Amèrica (que, a ulls d'Europa, acostumaven a fer el paper de dolent en aquesta mena de pel·lícules, però que d'ençà que tenen Obama de president, tenen molta més bona premsa). De moment, és bona cosa que la cúpula militar que ahir mateix va prendre el control del govern del país anunciï que només pensa ser-hi fins que es convoquin unes eleccions democràtiques, al més aviat possible. Però de tota manera, la situació òbviament és molt fràgil i delicada, i per això ens guardarem prou d'emetre judicis, i, encara menys, prediccions de futur. Com diu el tòpic en aquests casos, caldrà esperar a veure com evolucionen els esdeveniments.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Una cosa, però, resulta indiscutible, i és el fet que el poble egipci ha tingut el coratge i la decència d'aixecar-se contra Mubàrak (també jocosament conegut com La Vache Qui Rit, per la seva semblança amb la vaca del logo de la marca de formatgets), i que d'aquesta manera no tan sols ha obert una porta d'esperança als nombrosos països àrabs que estan sota el jou d'algun règim totalitari, sinó també, per la transcendència i l'abast del fet, per al món sencer. Com tots els sàtrapes, segur que Mubàrak voldrà presumir de la seva obra de govern, i que tindrà partidaris que intentaran convèncer qui els vulgui escoltar de la importància del seu paper al Pròxim Orient i de l'estabilitat que havia sabut imposar i mantenir a Egipte (que les dictadures sempre tendeixen a l'estabilitat és una altra veritat incontrovertible; la llàstima és que ho facin a expenses de la llibertat i la vida dels ciutadans). Bé, es pot parlar de tot el que es vulgui. Però la cosa important és que els egipcis han estat valents i dignes, i, exposant-se a tota mena de riscos, han foragitat el tirà.

Ho subratllo perquè em crida l'atenció el punt de suficiència i paternalisme amb què alguns semblen mirar-se el fenomen de les revoltes egípcies des d'aquí, un país en què el dictador va morir de vell i al llit, havent rebut les benediccions apostòliques i confortablement envoltat dels seus i del sentit condol de milions d'espanyols -i de catalans-. Si la transició d'Egipte cap a la democràcia culmina amb èxit, els ciutadans d'aquell país tindran com a mínim dues coses que aquí no tenim: un motiu real d'orgull col·lectiu i la possibilitat de parlar, sense mentir, d'aquells que van lluitar contra la dictadura.

stats