Resistents
L’oracle de l’opinió pública ha parlat i cal escoltar-lo amb atenció a Catalunya, Espanya i Europa. Escoltar-lo amb més atenció que el 27-S del 2015 i treure’n les conclusions necessàries amb la màxima lucidesa i valentia possibles. Havent après les lliçons de realisme, sent conscient de les forces de cadascú i amb la determinació que dona revalidar la majoria en circumstàncies tan anòmales. Tot i tenir candidats empresonats i mig Govern a Bèlgica, els esdeveniments dels últims anys i les incerteses i les angoixes dels últims mesos, els catalans han transmès uns quants missatges de manera molt clara, que exigeixen una lectura política a l’Estat.
1. Una participació extraordinària. La participació dona a les eleccions una legitimitat indiscutible malgrat les condicions en què s’ha fet la campanya. Si el 2015 la participació va ser del 75%, ahir va ser del 82%, una dada de la qual qualsevol democràcia hauria de sentir-se orgullosa. La tranquil·litat de la jornada és un fet destacable quan encara tenim a la memòria els fets de l’1 d’octubre. A Catalunya no hi ha majories silencioses ni oprimides, ni masses alienades enganyades per líders messiànics, sinó una societat madura que s’expressa democràticament i en llibertat. Una societat que ha revalidat la majoria independentista.
2. Ciutadans és el primer partit del Parlament en vots i en escons. Inés Arrimadas ha capitalitzat el vot útil de l’unionisme. La fins ara cap de l’oposició ha aconseguit incrementar el seu grup en 12 escons (de 25 a 37) i ha demostrat en campanya que és una política determinada i hàbil en el cos a cos. Li tocarà intentar formar govern, però no sembla que la majoria parlamentària li pugui atorgar la presidència de la Generalitat.
3. Els partits independentistes mantenen la majoria absoluta i el sistema parlamentari nomena president sumant suports. Per tant, el president sortiria de la llista de Junts per Catalunya, i Carles Puigdemont està determinat a tornar a Palau. La majoria independentista és viable, però això no significa que sigui fàcil. Si el 2015 els partits independentistes sumaven 72 diputats ara n’han obtingut 70, dos per damunt de la majoria absoluta. Els últims anys i mesos tampoc no han passat en va i les relacions s’han tensat entre JxCat, ERC i la CUP. Les forces independentistes hauran de demostrar que són capaces de governar conjuntament, un cop revisats objectius, calendaris i estratègies que a hores d’ara no coincideixen. ¿Seran capaces d’ampliar la base de suport a un programa polític conjunt que apliqui un mínim comú denominador d’urgència? Cal garantir immediatament el retorn de les institucions, aconseguir l’alliberament dels presos i un bon govern. Els resultats electorals mostren un mandat per recuperar la Generalitat i governar, però no per implementar una república unilateralment. Els vots independentistes són un 47,5% del total. La negociació ha de ser l’instrument principal.
4. Puigdemont president. Carles Puigdemont ha capitalitzat el seu missatge senzill i efectiu del retorn de les institucions legítimes en contraposició al bloc del 155. La llista improvisada pel president sobre les cendres de Convergència ha aconseguit uns resultats inesperats fa tan sols unes setmanes. La victòria de Puigdemont dins del camp independentista obre moltes incògnites sobre com podrà ser investit, donada la seva situació judicial a Espanya. En el mateix sentit, els seus consellers hauran de decidir tornar a Catalunya o renunciar al seu escó al Parlament.
5. La voluntat del restabliment de les institucions legítimes s’ha imposat clarament al relat del 155. ¿Reconeixeran els resultats electorals els defensors de la intervenció de la Generalitat i de les seves finances?
6. Dos blocs estables. L’independentisme no és un suflé. És un moviment de fons que no està disposat a deixar-se vèncer. Els dos blocs han quedat establerts de manera sòlida i les forces frontissa han sortit debilitades de la polarització de la campanya.
7. Si algú ha perdut clarament les eleccions és Mariano Rajoy i el seu candidat. El PP ha obtingut els pitjors resultats de la democràcia a Catalunya. Rajoy s’ha implicat personalment en la campanya i també ho ha fet Soraya Sáenz de Santamaría, la responsable de la política a Catalunya. La derrota és indiscutible i hauria de tenir repercussió en l’estratègia que ha defensat fins ara. Els catalans han decidit que l’interlocutor de Rajoy sigui un fugit de la justícia i uns quants presoners polítics. Els resultats electorals no permeten a l’Estat seguir actuant com fins ara. L’independentisme manté la majoria a Catalunya i el PP és l’últim partit del Parlament. Aquest és el fet diferencial.
