Retallada inevitable i perillosa
Espanya no té marge per fer política econòmica autònoma. Ho va confessar ahir Mariano Rajoy -"faig l'única cosa que puc fer", va dir- en presentar l'ajust més radical que s'ha aplicat a Espanya en democràcia: 65.000 milions en dos anys i mig.
D'entrada,és positiu saber per fi què farà el govern del PP -en bona mesura, el contrari del que havia promès als electors-. Concretar mesures permetrà quantificar estalvis i ingressos. A més, se segueix el dictat dels socis europeus que ens deixen els diners del rescat i que ens donen un any més per fer baixar el dèficit. Espanya es fa més creïble davant la UE i els mercats.
La qüestió és si un còctel de retallades i pujades d'impostos sense estímuls -que només podrien venir d'Europa- servirà per treure Espanya de la crisi. Rajoy diu que sí. Tant de bo tingui raó. Però no està gens clar. El president espanyol ha portat a l'extrem l'austeritat inaugurada per Zapatero el maig del 2010 (ja el desembre passat, un ajust de 27.000 milions). Però indicadors com el creixement (negatiu), l'atur, l'interès del bo a 10 anys en relació al bo alemany o la prima de risc, només han empitjorat. Per no parlar del nyap de la gestió de Bankia o de com, en nom dels controls anticrisi, el govern espanyol segueix xuclant-li competències a la Generalitat; ara, controlant els comptes dels municipis.
Existeix la possibilitat contrària: que el pla Rajoy ens condueixi a una depressió econòmica. I que no tot sigui culpa seva. Hem vist com a Portugal, Irlanda i sobretot a Grècia els plans de xoc només basats en l'austeritat dissenyats per la UE, l'FMI i el BCE no els han fet sortir de la crisi. Ara Europa ja parla també de creixement, però no predica amb l'exemple. El mateix BCE ha advertit del perill d'apujar l'IVA, que Itàlia ha esquivat suprimint províncies a dojo. Sense impost a les grans fortunes i entre amnisties fiscals, la classe mitjana torna a quedar del tot esclafada.
