Retòrica anti-antiamericana
Dimecres l'ARA va publicar i va penjar a la web una carta d'Adolfo Pérez Esquivel a Barack Obama. 500 lectors van posar-hi un fervorós "M'agrada". No és una xifra habitual. Molts articles no en tenen cap. L'endemà un dels nostres columnistes més brillants, Sebastià Alzamora, va convertir la seva columna Visca el sistema! en un "No m'agrada" irònic i burleta.
Alzamora acabava l'article qualificant Esquivel de "xarlatà de pa sucat amb oli". Sorprèn, francament, que es qualifiqui així un home que ha dedicat la vida a defensar els drets humans i que va ser torturat durant 14 mesos per la dictadura argentina. I sorprèn que ho digui Alzamora, home de verb fàcil a qui no em consta que la policia hagi tocat mai ni un fil de roba per defensar cap dret humà.
Entre altres coses, Alzamora retreu a Esquivel, que ara té 79 anys, que en la seva carta tutegi Obama. Veient com Alzamora, que no en té ni 40, tracta Esquivel, em meravella que li doni lliçons d'urbanitat.
La carta d'Esquivel, plena de llocs comuns i d'una sintaxi erràtica, es presta a crítiques fàcils. La seva insinuació que l'11-S no va ser obra d'islamistes radicals em sembla un despropòsit. Fora d'això, tot el que diu s'inscriu en un humanisme pacifista que va de Jesucrist a Bertrand Russell passant per Gandhi. Ho expressa, això sí, amb aquell punt de misticisme poètic que ha donat als argentins fama de fantasmes i els ha permès lligar molt. Un misticisme que a mi també em desagrada.
Però subscric totalment que la mort de Bin Laden, quan estava desarmat i en família, va ser un assassinat polític que va violar principis bàsics de dret internacional. Va ser -si volem que la paraula terrorisme tingui algun sentit- un clar exemple de terrorisme d'estat.
I sempre m'ha fascinat que alguns opinadors, quan senten això, com si tinguessin una molla al cul, titllin el que ho diu d'antiamericà.
Trobo tan ridícul que denunciar violacions de drets humans sigui antiamericà com que les crítiques a la política de l'Estat d'Israel et converteixin en antisemita. Sempre he tingut la sensació que els que ho diuen ens prenen per idiotes. Però no s'ha de menystenir el principi goebbelià que afirma que un sil·logisme, per il·lògic que sigui, passa a ser cert si es repeteix sovint.
I és aquesta lògica perversa la que converteix un socialisme llibertari que rebutja totes les grans concentracions de poder -siguin multinacionals, especuladors, lobis o dictadures- en antiamericanisme així que posa el focus en la que avui és, probablement, la concentració de poder més gran del món.
Si un comando de soldats d'un futur règim de Bagdad anés als EUA, ataqués la residència George Bush, l'assassinés i tirés el seu cos al mar, estic convençut que molts opinadors ho qualificarien de salvatjada, i trobarien ben curiós que en una columna de diari algú, per haver dit això, els titllés d'antiiraquians.
No entenc que algú no pugui separar tot el que té d'entranyable el poble americà, la seva història i cultura, de la crítica a una petita elit que, gràcies a un pèssim funcionament de la democràcia, fa i desfà en funció d'uns interessos que tothom que no sigui cec sap de sobres que no són els del poble a qui representa. Qualificar d'antiamericana la crítica a aquesta elit és d'una superficialitat digna del que mira el dit quan li assenyalen la Lluna.
I estic convençut que fent marxa enrere en el temps aquests mateixos opinadors no dubtarien a titllar d'antibritànic, antifrancès, antiespanyol, antivisigot, antiromà, antiegipci i antibabiloni el que gosés criticar els crims de qualsevol d'aquests imperis, cosa que els faria -algú ho ha de dir- sospitosos d'una certa connivència amb el poder.
Els que s'omplen la boca parlant de retòrica antiamericana s'haurien de començar a plantejar si no és la seva, de retòrica, la que potser s'ha de renovar una mica, encara que només sigui perquè llegir diaris sigui més entretingut.
I això, que quedi clar, no va per Alzamora, que, deixant de banda les diferències ideològiques, fa sempre unes columnes superdivertides.
