Retòrica i realitat. Partits d’opinió i partits d’artifici

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLa divisió promoguda al partit republicà de València, amb motiu de la proposició del batlle Faustí Valentín, relativa a l’ús de la nostra llengua nacional a les escoles subvencionades per l’Ajuntament, palesa de faisó verament definidora les causes de la constant ineficàcia de l’actuació republicana a tots els pobles d’Espanya. Aquests republicans viuen encara a les darreries del segle passat, amb la mateixa retòrica i la mateixa ideologia. Es diuen progressius i són estantissos, és a dir, reaccionaris, car mentre el món camina ells resten parats, i per això endarrerits. La prova més evident que no són partits d’opinió sinó partits de simulació, partits d’artifici, és quan topen amb la realitat, quan topen amb un problema viu, com aquest de València [...] Els partits republicans regionals cerquen endebades l’adhesió popular amb fórmules buides, d’una vaguetat aclaparadora. Per això, quan el poble sent realment les alenades d’un moviment renovador, d’un moviment amb substància democràtica, aquests partits no poden resistir la força dels corrents populars, la força de la vida, i cauen esmicolats per sempre i desfets sense esperança de reviscolament, mentre llur estructura mental no assoleixi una nova capacitat d’adaptació a la realitat. Potser, dins aquests partits republicans regionals, una de les causes més poderoses d’inadaptació a la realitat sigui la dèria una mica provincianista de posar al cap de llurs organitzacions gent forastera, deslligada gairebé de les necessitats locals, sense contacte cordial amb l’entranya viva de la terra. Aquests capitosts no poden donar a les gernacions, la potència de les quals cerquen neguitosament, una orientació pregonament popular, car ells mai no han sentit bategar llur cor amb el mateix ritme natural del cor del poble, al sentiment íntim del qual romanen estranys, resten indiferents. Per damunt de les ruïnes i les despulles, per damunt de les onades sagnants de la guerra, suren dos fets cabdals, dos fets definitius: el fet nacionalista i el fet socialista, és a dir, els drets dels pobles i les possibles futures organitzacions dels Estats en vistes a la producció i al treball. Els partits republicans espanyols toparan sempre amb aquesta doble, amb aquesta ferma i colpidora realitat: o cerquen la salvació en el nacionalisme integral, o resten presoners del socialisme. No hi ha per a ells sinó una solució: que en topar amb aquesta realitat es trenqui i esmicoli la closca artificial que els embolcalla i els ofega. Aleshores, deslliurats a la fi d’aquesta buidor retòrica que inutilitza llurs esforços, potser llur actuació fora profitosa i eficaç, dins una etapa renovadora; potser llurs energies, fins ara esdevingudes pertorbadores i infecundes, arribessin a assolir una valor patriòtica de col·laboració constructiva.