Retrat de Francesc Macià (1933)
Tria J.M. Casasús[...]
El record vivent d’En Francesc Macià el vull fixar quan encara les ressonàncies d’ell retrunyen en mi i no han tingut temps de deformar-se les imatges que em venien d’ell. No sé si hi ha cap més home al nostre país que hagi estat fotografiat tantes vegades com En Francesc Macià. Evidentment ell no s’hi resistia, i la seva figura era fotogènica; i com que per altra part la gent no en tenia mai prou de mirar-se’l, a cada punt era retratat de nou. Aquesta pietat per la pròpia figura és una dada interessant per a la fixació del seu caràcter. Així com hi ha historiadors que reconstitueixen l’itinerari d’un gran home, si algú feia la iconografia d’En Francesc Macià, entre fotografies, caricatures, dibuixos, escultures i pintures, podria catalogar a milers les seves representacions, i conservar-nos actituds adients amb alguns aspectes de la seva ànima. [...] Els que no l’hagin vist hauran de figurar-se’l no corbat, sinó un xic inclinat endavant, amb la testa un pensament enlaire; i d’això provenia que el coll, allargat de front, amb una nou de proa, s’escurcés damunt de les espatlles, per recollir l’arrencada del cabells, elegantment bombada. [...] Per a un home que es deixava retratar amb una certa complaença, no és gaire comprensible que no tingués aqueixa reacció automàtica, inconscientment reflexa, que constitueix la “posa”. [...] El seu bigoti fi-de-segle no havia conegut el porfidiós retall de la moda. Era molsut, però no exuberant. Jo no havia vist mai que els seus dits hi besunyessin, perquè En Macià era pulcre, però no presumit. Dies després d’haver-se-li practicat l’operació quirúrgica, va disposar que l’afaitessin. Quan els metges ja preparaven les eines, es va posar un pijama net, i es fregà els cabells i el rostre amb aigua de colònia. La polidesa no li provenia d’un sentiment astut de captació, sinó de la seva consideració per als altres, natural expressió d’una noble concepció de convivència humana. Els seus cabells, d’ampla i natural ondulació, d’una grisor més aviat blanquinosa, se li partien amb la clenxa al costat, i performaven el caient posterior de la testa, replegat a l’últim endins per sobtar un xic la línia del coll. S’havien estimat més blanquejar que morir-se; jo, que l’havia vist a totes hores, puc dir que no li calia pentinar-los massa perquè se li posessin bé. [...] Aquest era l’home que, fins en un dels darrers dies de la seva vida, després de sofrir sense una queixa els dolors d’una operació quirúrgica, perquè en picar-li el metge el braç per a una injecció sense que ell se n’adonés, hagués retirat instintivament el colze, es girava amatent i li deia: dispensi! [...]
