CRÍTICATV

Retrat de l’agressor

Atacar un periodista és sinònim, no només del desig de silenciar-lo, sinó d’humiliar-lo públicament

MÒNICA PLANAS
MÒNICA PLANAS Periodista

El divendres 12 d’octubre TV3 va retransmetre la manifestació dels que defensaven la seva espanyolitat pel centre de Barcelona. Mentre pel Paseo de la Castellana desfilaven militars, pel passeig de Gràcia es reivindicaven alguns espanyols de cor. Mentre les televisions públiques posaven el focus en els esdeveniments patriòtics del seu àmbit geogràfic, les televisions privades s’escapolien dels especials mantenint la programació d’entreteniment.

TV3 va enviar quatre equips a la manifestació de Barcelona, i els seus periodistes van informar-ne amb naturalitat, entrevistant els assistents per saber què els havia motivat a participar activament en la jornada i preguntant pels seus sentiments. La majoria contestaven amb inquietud i ganes de donar a conèixer el seu punt vista. La selecció de respostes té una subtilíssima doble lectura. L’espectador treu les seves pròpies conclusions del perfil dels assistents basant-se en la seva manera d’expressar-se, en les dificultats (o incapacitat) que tenen per fer-ho en català malgrat haver nascut a Catalunya, en l’agressivitat amb què comuniquen les seves idees. Xavi Rusiñol ens informava des del passeig de Gràcia i, tot i que se sentien alguns crits de fons contra la cadena, ja era molt que aquesta vegada el periodista pogués dur el micròfon identificat amb el logotip de TV3.

Sense caure en el victimisme ni en el melodrama (com ha fet en altres ocasions La Sexta) el Telenotícies migdia de divendres va mostrar unes breus imatges de com s’havia agredit i assetjat un equip de professionals de la televisió pública. També ho van patir els de Betevé i algun altre mitjà internacional. La informació especificava que alguns individus els havien encerclat i que les forces de seguretat els havien hagut d’escortar per protegir-los.

Sempre que s’agredeix un professional d’un mitjà de comunicació hi ha un component d’exhibició de força obvi i determinant

Ja són massa les agressions contra la premsa, que, si bé no són més greus que atemptar contra qualsevol altra persona, sí que tenen una càrrega especial. Agredir els periodistes, sigui quin sigui el mitjà per al qual treballen i sigui qui sigui el que ataca, és un gest que va més enllà del disbarat de voler fer mal a algú que es considera que no informa com cal. Sempre que s’agredeix un professional d’un mitjà de comunicació hi ha un component d’exhibició de força obvi i determinant. Qui agredeix vol immortalitzar la seva violència, difondre-la i deixar-ne constància, ja que sovint aprofita les connexions en directe o el moment en què es duen a terme les gravacions per fer-ho. Atacar un periodista és sinònim, no només del desig de silenciar-lo, sinó d’humiliar-lo públicament; del desig que aquella vexació es difongui. Quan s’ataca un professional que està treballant en directe hi ha una necessitat inquietant de publicitar la força, el poder i la ira. S’exhibeixen públicament i de manera abrupta els mètodes amb els quals vols imposar els teus valors individuals.

Més continguts de